La vida versió Champions League

El millor sistema per a que et pare la Guàrdia Civil és tenint un cotxe vell matrícula de Barcelona. Darrere d’aquestes matrícules els agents no hi solen veure a catalanes reciclades en valencianes-mestres-d’anglés, sinó algú exòtic i apassionant; i, fruit d’un impuls sobtat irrefrenable, em desvien per a un “control rutinari”. En dues setmanes m’han parat tres voltes. Ho jure. I el carnet de conduir em va caducar just a l’inici del frenesí tricorni.

Fins ara m’havia trobat agents joves, als quals els explicava que sí, que  el carnet estava caducat, però que estava en procés d’anar a renovar-me’l, que a la que em casara, aprofitant els dies de festa, pujava a València, en plan Tio Canya, a Trànsit, per a fer les gestions pertinents.

Però hui la cosa ja no ha colat. M’ha aturat el John Wayne reencarnat en agente de la autoridad, amb ganes de festa; que de tots els vehicles que eixien de l’autopista només m’ha seleccionat a mi, la matrícula de Barcelona empaperada d’ITVs. En veure’m el carnet caducat he començat la cantinella de la renovació, una cantinella que he anat disminuïnt a mesura que se’m mirava de fit a fit. I llavors m’he fet xicoteta, xicoteta com la Madó Cullereta, i m’he tornat de la mida d’una cullereta de café. I a mesura que una servidora disminuïa, la Rottenmeier amb pereta creixia proporcionalment.

“Però vosté sap que no hi ha res en aquest món tan ocupat com una nòvia? Que és que els carnets de conduir no haurien de caducar a un mes vista de la boda” li deia. Si ja ho vaig dir, que la meua especialitat no és parlar amb desconeguts. Perquè he continuat parlant-li de la disminució del pes i, finalment, del trasbals de les hormones. I no sé si han estat els kilos, les hormones, o la col·lecció d’invitacions de boda que he escampat damunt del capot per a donar suport a la tesi de la boda, però l’home, a la que li plorava la segona llagrimeta, m’ha dit que me n’anara, ale, de cap a renovar-me el carnet. Que no em denunciava perquè tenia tota la documentació en regla, i que no em disgustara, que yo a usté, señorita, no la he reñido, que la he tratao bién, eh?

En el fons, estic segura que m’ha deixat anar perquè jo no era la immigrant que s’esperava.