Revolució
“Em dic Octave (…). Sóc publicitari. Sí, sí, jo contamino l’univers. Sóc l’individu que us ven merda. Que us fa somniar aquestes coses que mai no tindreu. (…) En la meva professió no hi ha ningú que vulgui la vostra felicitat, perquè la gent feliç no consumeix. (…)
Em corro en el vostre hemisferi dret. El vostre desig no us pertany: us imposo el meu. Us prohibeixo que desitgeu a l’atzar. Allò que desitgeu és el resultat d’una inversió que suma milers de milions d’euros. Sóc jo qui decideix, avui, el que voldreu demà.” (fragment extret del llibre 13,99 euros)
Adorable. No?
Reendreçava la meua biblioteca de casa quan vaig topar amb aquest llibre de Frédéric Beigbeder el cap de setmana passat. Immediatament me’n va vindre al cap un altre: Ben educats. Defensa útil de les convencions. De Salvador Cardús.
El vaig llegir “per obligació” l’any passat, i no vaig poder evitar donar-li’n les gràcies a la mestra. Em va trencar molts mites i prejudicis, i em va obrir els ulls en molts aspectes que no hauria imaginat. La conclusió que en vaig traure: la veritable revolució hui en dia és la bona educació. Repapiejos de mestra -direu?-. No ho crec.
La formalitat, la convenció, està lligada a una actitud madura. La maduresa és reflexió; la reflexió és el contrari de l’espontaneïtat. I l’espontaneïtat és el menjar dels Octave al món. Ho dic perquè jo mateixa he caigut en les xarxes de l’espontaneïtat en un gest que suposava revolucionari -i qui estiga lliure de culpa, que tire la primera pedra-. Al capdavall, no hi ha res més fàcil de manipular que un adolescent rebotat. Aquest miniresum no pot reflectir totes les grans idees que Cardús posa a la nostra disposició -gràcies!- a Ben educats: millor anar directament al llibre. El vaig llegir fa exactament un any. I la pols del seu estel encara em dura.
No menyspreis l’enorme utilitat del llibre d’en Beigbeder. No diu cap animalada, tot i que ho diu de la forma més animala.
Entenc que valoris les formes, perquè la majoria les hem perdut. Cal tenir una certa edat i haver fet certs esforços de voluntat per seguir adreçant-te educadament a la gent en un món on només es respecta l’imprescindible i encara gràcies.
Però el llibre dels 13’99 €, que no vaig llegir tot, perquè arriba un moment que cansa, desvetlla l’aprensió cap a aquesta llaminadura aparentment inofensiva que és la publicitat. I cal agrair-li, perquè sovint estem indefensos contra les papilles mentals que se’ns administren per via catòdica.
Molts adolescents indefensos haurien de fullejar el llibre d’en Begbeder. I de ben segur, algú els hauria de llegir a classe el llibre d’en Cardús -que jo no he tingut mai a les mans, però he assistit a algun acte d’ell i n’he llegit infinitat d’articles i entrevistes. Sé qui és i com de clares té les coses.
Una salutació cordial.
L’octubre de 2006 es va prohibir la emissió d’un anunci, i es va donar com a raó que: “Contravé la normativa vigent de publicitat:
“provoca el descrèdit d’un col·lectiu de professionals” (norma
Quarta, ap. c), de les Normes del Consell d’Administració de la CCRTV).”
Em va xocar aleshores, i segueix així. Perquè més que descrèdit, o, ja que consideren aquesta descripció del paper del publicista com a desacreditada, no hauria estat millor un replantejament, que la negació de la evidència, i la prohibició d’una campanya més que recomanable? No estaria bé que rumiem sobre els modes de publicitat, sobre efectes d’una publicitat que es dirigeix a franges d’edat cada cop més petites, alhora que ho fa a emocions i sentiments?
La campanya a la que varen prohibir-ho era de la Coordinadora d’ONGs de les comarques gironines. El lema, que tanca l’espot llegeix: “No esperis, tu
pots canviar el món”.
“Sóc el publicista, el tio que
us ven merda, que us fa somniar amb coses que mai tindreu…”. Després
d’aquest text, l’espot fa una crida als joves a no ser consumistes i a ser més
solidaris.
Prenc nota del llibre d’en Salvador Cardús, el conec, però no l’he llegit.
Del que dius sobre la espontaneïtat estaria d’acord, però en un sentit d’espontaneïtat, no en general. I sempre atenent a que, si ho contraposem a reflexió és interessant situar-ho bé (tenim risc de intel·lectualisme o de massa petitesa, o “grandesa”). També em sembla interessant atendre el valor que tenen, i el que permeten, els espais, relacions, moments, en que podem ser espontanis. Que no vull dir el que en diem “deixar-se portar”.
Bona nit!
I pel que fa a aquest llibre, bno l’he llegit… però, pel que dius, paga la pena llegir-lo… Ho faré. Prenc nota.