Reflexió sobre la “literatura de dones”
Tot fent zapping per les publicitats -a voltes és divertit, però s’ha de lluitar contra els programes que posen entre propaganda i propaganda-, em trobe amb noves col·leccions: llibres sobre biografies d’estrategues de guerres i batalles (…), la col·lecció completa de les novel·les de Ken el Follet, i també em tope amb una col·lecció de "literatura de dones". De dones? Què està escrita, en Nushu?
Si fóra que la seua destinació és únicament a dones, farien bé d’ampliar aquesta "literatura de dones", ja que en qüestió d’hàbit lector, solem guanyar per golejada.
Perquè és "de dones"? Perquè està escrita per dones? Perquè només ens interessa a les dones? Perquè el que escriuen les dones només interessa a les dones? I la "literatura d’hòmens" què fa, interessar a tothom? Les dones ens podem dirigir només a la nostra comunitat, la de dones, mentre els hòmens es poden dirigir al gran globus de la humanitat? A voltes pense que algunes actituds -masclistes i feministes-, tenen aquest rerafons (capciós o mal calculat) d’aïllar o reduir el fet d’escriure per part d’una dona. Perquè a voltes, amb intencions benintencionades, després de llegir premsa literària, hom corre el perull de traure l’absurda conclusió que un poeta escriu poesia, i que una poeta escriu poesia per a dones.
Confesse que jo també vaig caure -en la meua joventut- en aquest error; considerant i parlant sobre literatura de dones o per a dones. Però posar-li l’adjectiu dona a la literatura produeix un cert efecte nushu, és a dir, restringeix -en el millor dels casos- o converteix en ghetto -en el pitjor dels casos- la lectura d’una obra que no té perquè deixar de dirigir-se a la totalitat de la comunitat de parlants d’una llengua.
Faig l’exercici contrari, d’imaginar què pensaria si isquera una col·lecció anomenada "literatura d’hòmens", el que em suggereix, i se’m posen els pèls de punta. Faig l’exercici contrari, també, i em pose en la pell d’un home que veu que ix una col·lecció de "literatura de dones", i també se’m trauen les ganes de llegir-la.
En una època com aquesta, de coeducació, internet, TDT i energia solar, no ens podem limitar a tindre simplement literatura?
En aixó d’escriure hi ha escriptura o literatura. Jo escriptor i tu escriptora, fem escriptura, i amb sort literatura. L’etiqueta del génere ja la farem servir per altres coses i no emboliquem la troca. Si no soc feminsta, vol dir això que sóc masclista?. No, som persones, l’etiqueta del sexe ja ens la posarem quan calgui lluïr la diferència.
(Marta, disculpa la longitud del comentari, que ha sobrepassat la
ratlla que separa la generositat de la intromissió – menys mal que hi
ha confiança…)
Durant segles (mil·lenis) la proporció de dones que han participat en
àmbits com la política, la ciència o la cultura ha estat (i continua)
per sota de la que hom deuria esperar d’acord amb la seua proporció
numèrica (que és dalt o baix la meitat, com tots sabem). I fins i tot
les poques que ho han fet amb èxit sovint han hagut de pagar el peatge
d’una relativa masculinització. Això els dona, almenys històricament,
un valor qualitatiu que va més enllà dels seus mèrits propis o del que
els pertocaria en comparació amb els homes coetanis. Sor Juana Inés de
la Cruz no és Cervantes, ni Quevedo ni Garcilaso: però per ser dona la
seua obra té el valor afegit de l’escassedat, perquè no potser no hi ha
millors opcions d’acostar-se a la vida interior d’una dona d’aquella
època. En aquest aspecte, l’èmfasi posat en la recuperació històrica de
les obres de dones està més que justificat.
Però personalment tinc dues notes, dos matisos que afegir al que he dit
fins ara. Primer: tinc dubtes de si les autores d’ara han de seguir
gaudint d’aquest privilegi, d’aquesta plusvàlua de l’escassedat. La
dona actual necessita malauradament discriminació positiva en molts
àmbits: el professional, l’econòmic, el polític, etc. Però si ha deixat
de necessitar-lo en altres (com el de la creació artística, que no ho
sé), si ja li és tan fàcil o difícil participar o destacar com a
creadora com a un home, aquesta discriminació positiva pot tornar-se en
contra seua. "Separar" les dones en els àmbits on ja no ho necessiten
és encara una forma subtil, inconscient de masclisme. En quin punt
aquesta separació passa de ser un ajut necessari a una llosa de què
desprendre’s és una qüestió més delicada, que em sent incapaç de
jutjar. Espere que al segle XXI ja no hi haja "literatura de dones" –
però és importantíssima la poca que n’hi haja pogut haver en tots els
segles anteriors.
I segon: aquest reconeixement del valor de la diversitat no ens ha de
dur a l’extrem acrític de fer-nos creure que les dones saben fer millor
que els homes tot allò que per desgràcia no han tingut mai l’ocasió de
fer. Si més dones hagueren fet política, per exemple, probablement
l’hagueren feta distinta, més diversa – però la de que ho hagueren fet
molt millor que els homes (sense fam, sense morts, sense guerres) és
una afirmació com a mínim discutible. O posant un exemple que m’és més
proper: si més dones hagueren fet més ciència, segur que haguérem
avançat més de pressa, però no puc compartir la suposició que hagueren
fet coses "distintes" a les del homes, sinó que hagueren contribuït al
mateix corrent acumulatiu de coneixements.
L’etiqueta “de dones” ha servit per col.locar llibres que altrament no haguessin interessat a ningu, ni homes ni dones.
Una explicació podria ser que es tracta d’un exemple més d’un problema no resolt i situació lamentablement vigent al S. XXI. Mentre es parli de paritat , molt de moda en certs àmbits, ens demostra que no hi ha una situació de normalitat ni igualtat, és tot una fal·làcia. Penso que s’ha de superar, sóc feminista però lluito per no ser diferenciada pel fet de ser dona.
Podem estar anys i anys discutint d’aquest necessitat (mania,costum….) que
tenim per clasificar tot allò que ens envolta.
Posar una etiqueta no és una
posició reduccionista? Fer una classificació ( de qualsevol cosa, fins i tot de
refranys:) ) no suposa minvar una part dels significats. I si mirem al nostre entorn vorem milers i milers d’etiquetes que posen els altres i que noslatres mateixa posem…
Això no vol dir que no siga necessari posar al descobert aquelles etiquetes que volen manipular amb una intenció oculta.
Marta, dona, que tenim també l’enllaç en català!
http://ca.wikipedia.org/wiki/Nushu
A veure si ens veiem aviat. Una abraçada!
des del punt de vista modern i il·lustrat, qualsevol veu de l’escriptura és vàlida per si mateixa, independentment del seu gènere, ètnia o classe (i açò funciona com un desideràtum moral); des del punt de vista post-modern, es cerquen les identitats especials i els trets col·lectius distintius latents en cada veu literària (i això és un immens camp d’anàlisi empíric);
és una llàstima que moltes operacions comercials vagen per darrere de les inquietuds socials particulars; caldria que entre uns quants blocaires ens animarem a crear un "Observatori de Noves Tendències Culturals", per tal d’analitzar per on van les preferències centrals i disperses del personal,
salut i endavant,
Joan-Carles