Post en blanc i negre
La tia Sunsión és dels anys en què La Font s’acabava al carrer del Cine. Els enamorats hi passejaven -sempre acompanyats d’un germanet o d’una germaneta-, amb cura de no apropar-se a la séquia, que actuava de frontera. Els xiquets corrien a mirar les fotografies de les pel·lícules que s’anunciaven a l’antic cinema, d’amagat per a que les mares no se n’assabentaren. Perquè el cinema, en aquells anys durs de postguerra, era poc menys que pecat.
El carrer València encara no era un carrer; era un barranc, on les dones anaven a llavar la roba, i articulava la vida social del poble. No hi havia res que les pedres del barranc no saberen; les encendrades dels amors trencats, i els canvis de veu de les veïnes amb malícia.
I la Tia Sunsión és d’aquells anys. Sa mare s’alçava a trenc d’alba a munyir vaques, i a les nou tenia la llet venuda al poble i fora del poble. Alguns xiquets -entre ells, ma mare-, anaven a escola, a aprendre de lletra davant l’atenta mirada del règim, amb un crist penjat com a testimoni. Els altres xiquets es repartien pels secans -no era terra de taronges, encara-, arreplegant garrofes. Les xiquetes ajudaven amb els boixets als dots de les germanes, o de les veïnes, o de qualsevol parenta. Sempre hi havia dots per a fer. I molta misèria.
Després van tapar els barrancs i les séquies. El cinema va tancar, i els cotxes passaren a ocupar els carrers on passejaven els novios formals. El carrer del cinema es va passar a dir Carrer Cervantes, i s’ocupà d’articular el trànsit del poble.
La Tia Sunsión es va quedar a viure al Carrer València, perquè sempre li ha agradat saber què passa en el seu voltant. Ha tingut curiositat de periodista, i molta traça per assabentar-se de tot. Fins i tot quan jo vaig ser corresponsal de La Font sabia que la font -valga la redundància- d’informació primigènia era la tia. També calia sempre, però, contrastar, corregir i reduir la informació.
Ara la vellesa la castiga amb ceguesa i sordesa, a la tia. Els anys no perdonen. Comença a recordar més que a buscar pel voltant, perquè el sentit de la memòria el manté millor que la vista i l’oïda. Afortunadament, el que no perd és la llengua, l’accent, la gràcia. I m’alegre, perquè de ties sunsions ja en queden poques.
He quedat flipada
M’agraden els posts en blanc i negre. I que la gent parli de ties sunsions. No, millor: que la gent NECESSITI parlar de ties sunsions i de barriades… uf, com m’agrada!
M’agrada aquest post. Ben fet. Ànims
Mira, al meu poble, més xicotet que el teu, també hi havia cine… i fins i tot d’estiu. També va desaparéixer de la nit al matí. I de ties Sunsión (no ho havia vist escrit mai així… i m’ha agradat, xe!) també en teníem, millor dit, en tenim… sinó amb eixe nom… però sí encara en tenim…
QUINS TEMPS!!!!
X, Marlene, Ricard i Àngel; jo també m’ho vaig passar bé escrivint-lo. Salutacions!