La vida versió Champions League

No sóc cap autoritat en la matèria, però com a consumidora de llibres, crec que la literatura feta al País Valencià ha augmentat molt en els últims anys, i trobem autors excel·lents en qualitat i públic, com Ferran Torrent, de qui no n’amague la devoció, com a escriptor, com a personatge i com a persona. 

M’he menjat molta literatura històrica, però he de confessar que la que més m’agrada és la literatura basada en la contemporaneïtat. I en aquest sentit, he fet una gran troballa aquests dies: Plagis, d’Urbà Lozano, que si continua aixina entrarà en el meu llistat de devocions. 

Plagis és Premi de Narrativa Ciutat de València de l’any passat i, com diu el lema publicitari, es tracta d'”una obra original, inimitable, tot i que el títol jugue a despistar-nos“. Plagis està ambientada en la societat contemporània, i té lloc a diversos escenaris: la Ribera, València, la Catalunya Central i l’illa de Mallorca, i m’agrada perquè, tot i que no he estat mai als escenaris de Catalunya o de Mallorca que apareixen a la novel·la, m’identifique en totes els referències valencianes. Urbà fa una radiografia encertadíssima de la vida universitària i de festa de la capital (on apareix fins i tot el Glop, de Benimaclet! Oh, quins temps!), i parteix de vides diverses i de fils aparentment inconnexos que s’acaben enfrontant i desemboquen en una història rizomàtica (amb permís de Joan Carles), infinita, reflexada i repetida, però mai igualada.

Un altre dels encerts de Lozano és la producció d’un estil propi particular, amè, divertit i elaborat alhora, amb reflexions metalingüístiques ací i allà. Finalment, els personatges i la dosificació de la intriga estan ben elaborats, i fan creïble l’esdevenir de la narració -una cosa que no és fàcil d’aconseguir-. 

En definitiva, és tracta d’una obra genial -que me la vaig menjar en tres mossos, el primer de vint pàgines, el segon de cinquanta, i el tercer de cent-, que forma part d’aquesta literatura necessària per articular l’imaginari col·lectiu i la societat, i em dóna esperança per a trobar algun dia una goteta d’eixa essència que vaig buscant des de fa temps. Urbà, gràcies! Però en volem més.