La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Neurones, sexe i rock’n’roll

Ahir vaig tindre dues converses amb un neuròleg reputat: la primera davant de les càmeres, sobre la síndrome post-vacacional, de la qual en vaig extraure la conclusió que qui tinga aquesta síndrome és perquè necessita canviar de feina -o perquè fa dos anys que no té vacances, com jo-. I la segona, al darrere de les càmeres, una volta acabat el programa, que és quan se solen tindre les converses més interessants, per a què ens anem a enganyar.
A més de la síndrome post vacacional, la gent en aquestes èpoques és quan més se separa -i quan més maltractaments cap a les dones hi ha-. I clar, la conversa va prendre un caire Cosmopolitan: les diferències entre les dones i els hòmens, i de com entenen les relacions cadascun d’ells.
Supose que això és com tot: ni tots els hòmens son iguals, ni les dones -perquè si no faria que tothom fóra intercanviable amb tothom, i el món es convertiria en una bacanal-. Però hi ha certa propensió a una tendència en el comportament de la parella i sexual. No puc repetir al bloc totes les qüestions que tractàrem -estiguérem parlant del tema durant tot un Malboro light que es fumà el convidat-. Però em cridà l’atenció que, a banda de les moltes teories -que podeu llegir a la Cosmopolitan- sobre les relacions de parella, hi havia una de la qual no n’havia sentit a parlar mai: la de la crisi de quan el fill menut té 7 anys. Es veu que és una època on la dona deixa de tindre tant de contacte físic amb els fills, i això afecta la relació de la parella. Si fem comptes, és probable que l’època coincidisca amb la quarantena, una època d’esplendor sexual per a la dona -jo sempre he tingut la teoria que la millor època de la vida d’una dona és la quarantena, per aquesta i per moltes altres raons-.
La conclusió que em va extraure de totes les explicacions va ser que per a que una parella funcione necessita molta comunicació, parlar-ho tot, i explicar clarament i sense indirectes el que hom necessita, estalviant-se de tant en tant el sarcasme i els mals humors -paciència, xiquets i xiquetes, paciència!-. I fins ací els consells de la Senyoreta Francis. Demà més.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.