La vida versió Champions League

Quan Emili vivia a la platja -tot l’any- jo aprofitava els estius per anar a la platja nudista, que quedava a pocs minuts del seu apartament. S’hi estava molt bé, la platja era tranquil·la, hi havia poca gent, generalment guiris, xiques solitàries, famílies hippies amb xiquets o mestrosexuals presumits. Agafava el meu llibre i la meua cerveseta, tota untada de protecció 30 i a la nudista falta gent.

Apart d’anar per la tranquil·litat, també em feia goig agafar un moreno uniforme, lliure de ratlles blanques -com una zebra-. De fet, a casa, a la terrassa, també em passava alguna que altra estoneta prenent el sol. Però no sé si era perquè hi anava poques hores, o perquè basta que et vulgues fer morena per a que no te’n faces -o per la protecció 30-, però sempre arribava a setembre amb una tonalitat inusitadament blanca.

Aquest estiu Emili ja no viu a la platja, i em fa peresa anar-hi. A canvi, seguint l’exemple de Madonna (que una és aixina de glamurosa, encara que no ho parega), enguany no m’he preocupat per eixarrancar-me com un llangardaix cara al sol. A més, això d’estar cara al sol a una servidora sempre li ha fet com a cosa. A canvi, igualment empastifada des de les 9 del matí fins les 12 de la nit de FPS 30, he decidit estar a casa, i encomanar-me a Nostresenyor de la piscina de la tia Teresa i a la Marededéu de la mountain bike, com si fóra una criatura. I vols creure’t que a 4 d’agost tinc una pell morena morena, com quan tenia 7 anys i em passava el dia a l’aigua? Estic per tornar a la platja nudista, a vore si se’m rebaixa el moreno i se’m redueixen els efectes del sol a la pell.