La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Literatura matriarcal

Vaig triar el curset de Miquel Llobera perquè m’anava bé per horaris -era un divendres a la vesprada i un dissabte pel matí-, i perquè el fet que em portaren un professor de la Universitat de Barcelona em donava garanties de qualitat -si li paguen el bitllet per a vindre, i l’hotelet i el soparet pertinents, ha de ser bo a la força-. I ha resultat ser un dels cursos més apassionants que he fet en aquests dos anys. En principi tractava de les creences dels professors de llengües, però en la pràctica s’ha estès a la transmissió de creences en general, de quan hom parla o no parla, d’allò que es comunica fins i tot quan ens entestem a no voler comunicar. I una de les coses que m’ha fet més gràcia ha estat la diferència de la parla entre hòmens i dones.

I quines són aquestes diferències? Posem que mon pare està fent la paella, i que es queda sense arròs. Es girarà, si em veu deambulant per allà prop, i em dirà: – Marta, dis-li a la tia que et deixe un paquet d’arròs-.
Posem ara que és ma mare qui està fent la paella, i es queda sense arròs. Ella, que té una especial capacitat per a localitzar-me quan em dedique a deambular, es girarà i em dirà: – Marta, dis-li a la tia que et deixe un paquet d’arròs. Dis-li: Tia! La mare m’ha dit que em deixes un paquet d’arròs, que no en tenim prou per a fer la paella-.
I posem que vaig a ca la Tia, -que viu a deu passes, literalment-, i li demane el paquet d’arròs amb la seua explicativa. És possible que me’l done i després, per exemple, em diga:- Dis-li a ta mare que no pose el vi, que nosaltres encara en tenim vi de Xaló i el portarem a taula. Dis-li: La tia m’ha dit que no poses vi, que la tia encara té vi de Xaló, i que el portarà a taula-.
Les matriarques de la meua família, doncs, ens han literalitzat des de sempre aquests encàrrecs, aquestes converses. Però la seua capacitat narrativa no s’atura ahí, naturalment. Es manifesta especialment en l’explicació de xicotets incidents, i, d’una anècdota, en fan una narració digna d’un post. De menuda em feia ràbia tota aquesta literatura. Quan em deien paraula per paraula el que havia de dir en cada encàrrec, botava de ràbia i els deia: No cal que em digues com ho he de dir. Jo ja sé dir-ho! I després, ho deia d’alguna manera diferent, incorporava xicotets canvis lingüístics, com a símptoma de rebel•lia. Ara que vorege els trenta anys -i la meua feina és lluitar contra la rebel•lia infantil-, em toca fer un estudi basant-me en la didàctica de la parla familiar, en la parla matriarcal, i ja em fregue les mans només de pensar en el bon material que tinc a casa.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

  1. Pense paregut; la capacitat de transmissió dels aconteciments familiars, del dia a dia és , potser naturalment,   contundentment major a les dones.

    Una altra cosa diferent, parlant de feines amb gent joveneta, és la manera d’enfocar l’esperit rebel en eixes edats. “Cada maestrill@ tiene su librillo”

    Ah, percert: està agradosset el teu “blog”. I gracies per “afegir-me”.

    Salut, pau i bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.