La vida versió Champions League

Diari de Martainsa Jones

Diumenge 2 de març

Pes: 65 Kg.   Unitats d’alcohol:0.  Traumes a causa d’episodis estrambòtics causats per una alarma d’incendis boja: 1

19.00 M’he passat el dia dormint, llegint i treballant, i m’he sentit com a casa. Normalment, un diumenge a la nit em faria per a sopar monges i cervesa, però com no en tinc, hauré d’indagar la nevera.

19.01. Mig bròquil quasi-caducat i dos ous que encara no han caducat -caduquen demà. Fantàstic! Vaig a fer-me el sopar.

19.06 Amb les cassoles ja bollint, em distrac mirant el suro de la paret. Hi ha tot d’indicacions de què fer si hi ha un conat d’incendi. La paret sencera coberta amb recomanacions per a saber com hem d’actuar en cas d’incendi. Realment, si hi haguera un incendi, algú s’apararia per a llegir-se les instruccions sobre com ha d’actuar?

19.07. He, he, jo sé d’un apartament on no hi ha cap conat d’incendi, perquè em sembla que no saben fer foc. He, he!

19.10. Mmmmhhh… què bé, ja m’arriba l’oloreta de bròquil. Tinc una fam! Pocs minutets i ja tindre els ous i el bròquil per a sopar. Bufa… la veritat és que fa molta calor, en aquesta cuina. Com és molt menuda i tinc dues coses posades a bullir, m’estic omplint tota de baf. Deixa’m obrir la porta de la cuina per a que es refresque.
19.10.30 Gaaaaaaaaaahhhh!!!! Què collons és aquest soroll!!!! L’alarma d’incendis?? Però si aquí no hi ha cap incendi!!! Ah! Aquest so infernal és insuportable!! Algú m’ha d’ajudar!!!! He d’eixir d’acíííí!!!

19.20 (de nou a casa) Després de sonar l’alarma d’incendi, he eixit al carrer desesperada, a la recerca d’ajuda. Ja m’imaginava que se’m plantarien els bombers a l’apartament i em clavarien dos plantofades per anar insinuant focs per la Gran Bretanya, quan he començat a trucar a tots els timbres. Curiosament, els qui han acudit a la meua crida per l’alarma de foc han estat els veïns de dalt -els tres-. Fantàstic, ningú millor per a apagar un foc que algú que no sap encendre’l! He començat a demanar ajuda inarticuladament, en anglès, intentant fer-me entendre malgrat els nervis, quan me n’adone d’una cosa: he deixat les dos cassoles al foc, i les claus dins de casa!!

Després de patir durant 30 segons més, ha aparegut el representant d’estudiants, que és qui té la clau que obri tots els panys -literalment-, i m’ha permès entrar de nou dins de casa, on he entrat com una esperitada, a apagar els fogons. Ni conat d’incendi ni res. Ha apretat un codi amb la lleugeresa de qui està cansat de fer sempre la mateixa feina, i l’alarma de l’infern ha callat

El representant m’ha dit que això de les falses alarmes de foc és el pa de cada dia, que són molt sensibles no al fum, sinó als canvis de temperatura. Anava a contestar-li amb una broma sobre els veïns de dalt, però finalment m’ho he repensat; no només per deferència als veïns de dalt, sinó perquè probablement aquest xic és l’única persona de tota Anglaterra sense sentit de l’humor. 

21.30. Torna la Sarah del cap de setmana. Fins ara he estat sola a l’apartament. Ja m’ha fet efecte la pastilla contra el mal de cap -maleïda sirena!-, i estic més tranquil·la. Li comente l’episodi de l’alarma. Em respòn que en 3 mesos a ella li ha passat 4 vegades. Definitivament, és absurd tindre una alarma tan hipersensible que esclata quan poses a bullir dues coses alhora. Ara entenc perquè s’alimenten de sandvitxos i no cuinen mai.