La vida simple
Hi ha -que en conec- que tenen l’habilitat de complicar-se la vida. Hi ha qui, sense tindre aquesta habilitat, fan mans i mànigues per a enrevessar-ho tot. I hi ha qui, com jo, d’alguna manera o d’una altra, venint d’aquests dos móns (del de tindre l’habilitat i del de fer mans i mànigues) va aprendre un dia la virtut de la vida simple. La vida simple, les coses fàcils, les opcions senzilles. Perquè segur que, algun dia, la troca s’embolicarà sola. Com ara.
I diuen que tindre’n un no és tindre’n cap. Que un no el notes, que no fa gatzara. Però de no tindre’n cap a tindre’n un hi ha un món de diferència.
Emili creix dia a dia, sense parar i sense demanar permís. La rutina diària es trenca setmana a setmana per alguna alegria, alguna novetat; que si fa un mes va fer palmetes, i que si hui ja diu adéu. I per a una lingüista aficionada com jo, l’observació en primera persona de com un ésser humà adquireix un llenguatge partint de cap llenguatge previ és una altra aventura apassionant. Primer aprenen, entenen paraules. Després, algun dia, ell mateix les vocalitzarà.
vida tranquil.la; vida optimitzada?
El pas dels dies, dels moments, concentrat en allò important, contenint i acarant les pertorbacions. Vida lenta en contraposició a la vida ràpida -que no és vida- del capitalisme d’avui, de la religió i el déu del diner.
Pere
La vida de vegades pot semblar una cosa difícil, però no prengui les coses massa seriosament, tots els conflictes, reptes, revessos, és només una part del nostre viatge, ens veiem obligats a passar aquesta petita prova.