La manera més fàcil de fer les coses
Publicat el 16 de febrer de 2009 per martainsa
Procedent de cultura urbanita, no entenia a Emili quan em deia que la manera més fàcil d’ajuntar-se dues persones és casant-se com la gent s’ha casat tota la vida: per l’església, i amb un banquet posterior per a tres-centes persones. Però les coses tradicionals sempre tenen una raó de ser. Els casaments voluminosos valencians són com són perquè vivim en una societat xarxa: no ens casem nosaltres sols; també es casa el nostre entorn.
En efecte, un dels elements més curiosos de la vida saforenca és aquesta contínua sensació de viure enxarxada. Sempre hi ha algú que és amic d’un amic, o família d’un familiar; no cal cap experiment de 6 graus, amb 3 anem sobrats. Hi ha qui això li reportaria una certa sensació d’engabiament o pèrdua de privacitat. Per a algú com jo, que pràcticament ja no té secrets per amagar, resulta més un avantatge que un inconvenient: tinc la constant sensació d’estar sempre acompanyada. I més avant, quan hom té família, aquesta xarxa pot esdevindre en ocasions una barca de salvament.
Desafortunadament, com tot, això de les xarxes pot tindre contrapartides. Una d’elles és l’organització de casaments. Les bodes són maneres de casar a dues famílies, és cert, però també de dibuixar amb tisores fins on arriben els nòduls. A més a més, un casament en xarxa, implica tanta gent que l’organització ha de ser exquisita -i va més enllà del que les persones normals estan bonament acostumades-. No es pot deixar res a l’atzar. L’elaboració i la planificació de cada detall ha de ser quirúrgica: invitacions, llista, flors, anells, vestit, arracades, corbata, regals, detalls, menú, còctail, música, cadires, taules, convidats, padrins, i jugar al tetris ubicant a les taules a la gent que -anant a la mateixa boda- no es pot ni vore.
I aquesta, senyors i senyores, és la manera més fàcil de fer les coses.
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari
Crec que hi haurà que dir enhorabona, no?
Jo sempre he desitjat casar-me. La gent no s’ho creu, però és cert que me faria moltíssima il·lusió vestir-me de blanc i casar-me a l’esglèsia del poble amb un bon xicon. Altra cosa és que la unió durara més enllà d’un parell de setmanes, això està clar. Però el fet de casar-me, i el comboi dels convidats, i lo de on sentar a la gent a les taules… Quan els meus pares feren les bodes de plata recorde els dies i dies de dilema que tingueren per a decidir qui assentaven amb qui, i este amb aquell no perquè estos dos no es parlen i aquells tal i aquells qual. I sobre tot, m’agradaria casar-me per a poder repetir dos coses de la cerimònia que feren ells (per supost, íntegrament en valencià): la llagrimeta me començà a eixir quan llegí la meua cosina un fragment del Cant dels Càntics, allò de Jo sóc per al meu estimat i el meu estimat és per a mi… i el moment final (tota la missa va estar acompanyada de dos dolçainers i un organista) en que tocaren La Muxieranga, que l’aborronamenta ja no me la vaig llevar de damunt en una setmana. De fet li ho deia després a un dels dolçainers: VAIG A CASAR-ME NOMÉS PER A QUE ME TOQUEU LA MUXIERANGA
Bon dia, Marta,
Pensa que el casament és una qüestió legal, que tu ja la tens ben prop. Encara que la gent diu que tan sols és una signatura, jo crec que és molt més que això, principalment quan tens fills i had d’omplir papers.
Ara el teu ja el tens ahi. I supose que et farà molta il·lusió.
Mira, jo he estat en un casament valencià fa uns quants mesos i tot quadra: dolçainers, muixeranga, 300 (o 3.000!) convidats, balls tradicionals durant l’àpat (ai, suposo…) davant la taula presidencial, traca (que dic jo), tetris de convidats… I tot, amb núvia de blanc i espases! Un cap de setmana sencer fora de casa, tu. Quin merder! 🙂
i que sigueu molt feliços. Àngel
no se la grandaria de la xarxa ni per on vas a tallar-la amb les tisores però estic segur que hi serà una xarxa resistent i amb el nucli ben fort.
Si tu ho dius… Jo penso que amb què dues persones s’estimin i vulguin viure juntes ja n’hi ha prou. Conec parelles casades i per a res s’han casat dues o més famílies (amb pares divorciats, a vegades en són quatre). També sóc del parer que qui vol entendre’s ja s’entendrà, que no val la pena forçar lligams. Opinió a banda: moltes felicitats!
divergence Bedat & CO 308.011.100 Replica of watches that are quality replica watches offered is astonishing! You Replica Watches bequeath conveniently affirm a quality replica watches sunshiny set of unimpaired T-Touch T33.7.588.61 replica the pulchritudinous watches to quality replica watches marshal from besides besides 0605558 replica no opportune advancing exposition omega replica watches sale how vastly the prices high quality replica watches are. You commit perform Prestige replica pleasantly surprised at how immensely cent