La vida versió Champions League

F. és pràcticament segur al·lèrgic a l’amoxicilina (un tipus d’antibiòtic). Estem esprant la confirmació de les proves a l’hospital. Pel que sentit, el tema dels antibiòtics està malament, i tant se fotrà que F. en siga al·lèrgic a algunes dècades vista, perquè tampoc no funcionaran.

En tot cas, això que algú siga al·lèrgic/intolerant a més d’E., que és celíac, és tota una novetat. E. s’ho ha pres molt a les bones, i des que ens va avisar la pediatra, fa unes setmanes, cada volta que ens trobem algú nou es presenta ell, presenta el germà i acte seguit s’afanya a esclarir que el germà és al·lèrgic als antibiòtics. Abans fins i tot d’avisar que ell és celíac.

No sé ben bé si això és deu a la il·lusió de no ser l’únic que no pot prendre alguna cosa: ell no pot prendre gluten, però sí que pot prendre antibiòtic. També podria ser degut a què a casa fem de les al·lèrgies/intoleràncies una bandera. Ens presentem: hola, sóc tal. I acte seguit enunciem les intoleràncies. E. és celíac. Això vol dir que no pot menjar res que porte farina. I F. és al·lèrgic a l’antibiòtic. La condició del menut és bastant irrellevant: la gent no va pel carrer oferint antibiòtic als xiquets; però ja que n’hem fet una política casolana, la practiquem fins a les últimes conseqüències: la de que creguen que ens falta un regó. I així tots previnguts i, pel que es veu, E. content. Ja no està sol.