La vida versió Champions League

Arribem a la catarsi estudiantil: època d’exàmens. Hui a les set i mitja del matí, mentre me’n tornava de la cuina a l’habitació amb un tassó de cafè a una mà i llevant-me les lleganyes amb l’altra, he entrevist una companya de pis a la seua habitació, plorant de nervis per un examen que tenia hui. Li he demanat que parara, per l’amor de Déu, que aquelles no eren hores de plorar, perquè ni jo mateixa sóc conscient encara de com em diuen. I al capdavall ens hem tranquilitzat les dues.
Ara que ja estic desperta i demà tinc examen, em toca el torn dels nervis a mi: em venen ganes de fer de tot menys estudiar. Després d’unes quantes hores seguides a la cadira, he decidit anar a passejar pel llit del Túria, ja que em note encarcadada i que les meues corbes s’han passat de la ratlla en la seua exuberància.

Torne ara de caminar: quin gust passejar-se tranquil·lament pel jardí paradisíac que és el llit del riu. Un gran invent, eixe riu. N’hauríem de fer més aixina -total, com no porta aigua, això és de bades-. Es notava que era l’hora del cafenet, perquè la gespa estava farcideta de parelles que, per les deixalles que els rodejaven, havien acabat de dinar, i havien decidit menjar-se per postre l’un a l’altre.
He passejat escoltant un audiobook sobre neurolingüística -per a matar tres pardals d’un tir: l’esport, escoltar alguna cosa en anglès, i preparar el proper treball que he d’entregar, una investigacioniua xicotiua sobre neurolingüística-; però no podia deixar de mirar de reüll a tota la joventut que, en diferents posicions, com una exhibició de Kamasutra, es menjava a mossos, talment com si algun cometa estiguera a punt d’acabar amb el món en qüestió de minuts. Pel que sembla, amb tot això del canvi climàtic, tenim la sang alterada ja en els mesos d’hivern.