Instint bàsic
Amb la llum de la matinada s’obri un nou dia d’emocions amb Emili: cada dia descobrim alguna cosa, fa alguna cosa -o el sol fet de no fer res és també un esdeveniment a casa, que aprofite per a netejar pijames diminuts, estendre tovalloles xicotiues, guardar peüquets-. Però amb l’arribada de la foscor m’entren totes les pors -i no em pregunteu perquè, les possibilitats que li passe alguna cosa de dia són més elevades, donat que tenim més hores de sol-. Consolidada la nit, em sent com un animalet indefens al seu cau: a mercè dels atzars, no tinc prou mans per emparar-me en tots els ens supranaturals que se m’ocorren. I tanmateix, la por no desapareix. De moment, ser mare consisteix per a mi en això: en patir d’amagat per allò que poguera succeir al meu fill, i que no té perquè ocórrer. És això i la màgica capacitat d’alimentar-lo sense necessitat d’accedir a la nevera.
T’entenc perfectament, Marta. Quan el meu fill era un bebé n’hi havia nits que me les passava pràcticament senceres sense dormir posant-hi atenció a la seua respiració i si no la sentia regularment m’alçava del llit a comprovar si estava bé. Era anguniós però a poc a poc…
Una cosa amb la que coincideixen gairebé totes les mares que conec: què fas la primera nit que el nadó dorm sencera? Aprofitar per descansar i dormir a cor que vols? No! Et passes la nit llevan-te cada dues hores a comprovar que respira!!! La por pel què els pot passar als fills no t’abandona, però amb el temps aprens a conviure-hi i a racionalitzar-la… Un petó per tots tres!!!!!