Generació binària
Encara em costa assimilar que passa el temps; que passen els anys. No ho dic per com el temps ens afecta, sinó perquè hom sempre té una imatge més jove d’ell mateix del que és realment. A mi encara em costa de creure que els meus abdominals no són llisos. Però a l’escola, quan s’està rodejat de tot el ventall d’edats, l’actualització del temps es fa d’una forma tan ràpida i brutal com una guillotina.
Als de sisè els vaig posar a classe d’anglès una cançoneta els últims deu minuts -per a que cantaren i ballaren i es desestressaren, que havien treballat dur-. Però els CDs amb les cançons estan un poc rovellats. Pose la cançó i al cap de pocs segons l’aparell s’atura. Era simplement qüestió d’intentar-ho de nou. Tanmateix, la classe va entendre que tenia un problema amb les noves tecnologies, i s’oferiren a ajudar-me en un gest amable que vaig trobar ofensiu.
– Jo l’ajude, profe. Nosaltres sabem com posar un CD.
Ràpidament vaig fer el compte amb el cap: 2008 – 12 anys= 1996. Aquests xiquets havien nascut en el 96!!
No vaig poder evitar contestar-li:
-El dia que tu vas nàixer, jo estava navegant per internet.
I era terriblement cert! Ja tenim damunt a la generació binària. Com podem parlar de noves tecnologies amb algú que ha nascut amb aquestes noves tecnologies?
Bona reflexió. Jo sovint al·lucino veient com certs mestres flipen amb aplicacions informàtiques que qualsevol nen de la nostra societat coneix… així que jo t’aconsellaria que paris l’orella i miris què pots aprendre d’aquests nanos. Si et van dir “Nosaltres sabem com posar un CD” és que s’han trobat mestres que no en saben?!
Per cert, el meu nebot gran va a competicions de natació… per a criatures nascudes el 2001!!! No només ha nascut gent després de l’efecte 2000 (que sembla que fos l’altre dia) si no, que a sobre, ja saben nadar. I per més inri, amb bastant més estil i més depressa que jo…
uns quants dies que no reia. Tot em cau al damunt. Avuí però, llegint el “-Jo l’ajude, profre….” per fi, he somrigut. Gràcies!.
Però tens molta raó.
El meu conflicte amb la tecnologia, a banda d’allò que pugui tenir de generacional, és d’origen neuròtic.
Està generalment admès (i un pèl massa emfasisat) que de petita jo era molt graciosa. L’excés d’èmfasi que jo trob a aquesta declaració és una interpretació maligna meva: pens que els qui diuen tal cosa és perquè ara no m’hi troben gens, de graciosa.
Idò perquè ballàs, havien enretirat una taula, il·luminada de ben aprop per una (em nec a dir LÀMPADA, ni de PADET ni de les que van a lloure) aranya lluminosa elèctrica de pic enverinat que em va transmetre una descàrrega de 125 volts, aprofitant la imprudència que ballàs descalça abans d’inventar-se la ‘presa de terra’. Tots els que s’aferraren a mi foren damnats per la mateixa bèstia repel·lent, fins que qualcú ens va llençar una cadira i es va produir el ‘break’ que calia perquè el serpent convuls, que s’havia format amb la formidable descàrrega va produir el ‘break’ necessari perquè poguéssim retornar.
D’aleshores ençà mir amb descofiança tot el que va elèctric. Ara mateix m’he asseguda a l’ordinador perquè feia dissabte i he tingut un conflicte amb un aparell endollat i no hi vull pensar avui. Hi tornaré demà.