Gastronomia comparada
Una volta vaig anar a un museu de trencar mites. No en recorde el nom, ni recorde a quina ciutat el vaig anar a vore, però es dedicava a desmuntar tòpics, especialment espanyols i catalans. Com per exemple, que la primera plaça de bous es va fer a Olot, que la barretina era un barret característic de molts llocs mediterranis -recorde’s el quadre de la Llibertat guiant al poble, de Delacroix-, i que el pa amb tomàquet és en essència com una pizza -però molt menys sofisticat, clar. I de tot el que vaig vore, em vaig quedar amb l’anècdota de la pizza.
Indagant en els meus coneixements culinaris -que no van més enllà de la meua cultura general-, vaig adonar-me’n que, efectivament, dins la mateixa categoria de la pizza i del pa amb tomàquet també ho podíem posar la coca de recapte, que és l’equivalent a la pizza, però al meu poble: una base de cereal amb verdures al damunt -sobretot pebrera- i, si es vol, algun trosset de carn o de tonyina negra.
A casa, des de sempre, hi fem passtissets amb herbes. Les herbes que nosaltres utilitzem són lletsons, que creixen als horts, i de tant en tant anem a fer excursions -jo ja fa molts anys que no hi vaig, però els meus pares i els meus tiets continuen anant-hi-, a collir-ne. Quan ja estan collits i bullint-se, a banda es fa una pasta amb aigua, farina i sal. I amb això ja tens pastissets amb herbes per a temps. Per a fer-los, es frigen amb oli d’oliva. Els nostres pastissets amb herbes -que si fórem grecs els creuríem d’origen diví-, no són en essència distints a les empanades que ven Tano, a Gandia. Però ell hi posa espinacs i els posa al forn.
A la Xara també tenen una cosa pareguda, m’ho explicava una puntaire d’allà, però li dónen un altre nom: bollets. Els bollets de la Xara es fan amb la mateixa tècnica, però en comptes de fregir-se, es posen a coure al forn. Quines coses. Tota la vida havíem pensat que l’atzar ens havia premiat als fonters amb un trosset de cel en la nostra herència gastronòmica. I de sobte, t’adones que els altres també gaudeixen dels menjars dels déus. En tot cas, això no fa els meus pastissets amb herbes menys saborosos. Com a molt, més democràtics. I això ja m’està bé.
a tàrrega, ben lluny del teu poble, també fan coques de recapte. hi posen ceba, pebrot, no recordo si albergínia i una arengada. com és que hi posen una arengada, tan lluny com són del mar, no ho sé. potser perquè és un peix que es pot guardar salat? la semblança entre les pizzes i les coques de recapte em sembla evident, no? jo diria que una pizza, a la pràctica, és una coca de recapte amb tomàquet i mozzarella 🙂
també fan una mena d’empanades d’espinacs que m’han sonat a les del tano de gandia: és una pasta que sembla pa sense llevat amb espinacs i pinyons dins. crec que els torren al forn, són superbons i una manera fantàstica d’aconseguir que els nens mengin verdures. en diuen panadons.
així que ja ho veus, ben lluny de casa teva fan els mateixos plats tradicionals! (n’hi ha ben bé per pensar que som el mateix país, eh? :-P)
On estiga la coca amb tomaca i la inigualable fideuà de Gandia… Per cert, t’has assabentat de l’albergina de la Safor? Sembla que no hi ha cap altra varietat igual!