La vida versió Champions League

M’enteste a creure que visc en un país normal, però per dins sé que no és exactament així; però al capdavall, algú em podria dir quin país és normal? Em ve al cap Suècia, però la seua ratio de suïcidis tan elevadament indesitjable deixa de fer-lo normal. Passa un poc com amb les persones. No conec a ningú que siga normal: i si alguna volta he pensat que algú ho era, aquesta creença ha acabat caient com un castell de cartes. I aquests fenòmens paranormals que ocorren en el meu estrany país es reflecteixen en les converses del dia a dia: en frases com “ella és bilingüe” o “ara toca classe de llengua”.

No fa massa em trobava amb un grup de gent a qui coneixia parcialment, i algú m’explicava, per raons que no venen al cas, el coneixement que cadascuna d’elles tenia de la llengua anglesa. “Aquesta xica també és mestra d’anglès, i tal altra també”, “I aquesta d’aquí?”, “Oh, sí, ella és bilingüe”. I si ara tinguera una emoticona a la meua disposició, posaria una emoticona amb la boca oberta. Bilingüe! Vaja! Un fet paranormal en un país amb dues llengües oficials i on a l’escola se n’ensenyen 3. Tenint en compte que parlàvem de saber anglès, i la resposta que em donaren era que era “bilingüe”, em pregunte quina de les dues llengües oficials va ser incapaç d’aprendre. I és que hi ha molta mania de, a la gent que sap anglès, -perquè va tindre la sort d’anara a una escola anglesa, o perquè algun dels seus pares és angloparlant, o pel que siga- dir que és “bilingüe”.
L’altra cosa que em fa gràcia és això de fer classe de llengua. A l’escola, a Barcelona, fèiem classe de català, de castellà, d’anglès, de llatí, i de francès. Però que jo recorde, no fèiem classe de “llengua”. Ací se sol referir a llengua com classe de llengua castellana. De manera que la castellana és La llengua, i el valencià és allò que t’estudies per a traure’t el Certificat de la Junta Qualificadora. Sé que no és així, però en l’insconscient, utilitzant aquestes referències, hi ha aquesta imatge. La primera volta que ho vaig sentir, em va sorprendre molt això de fer classe de llengua. Si als 13 anys m’hagueren donat classe de llengua, la meua adolescència hauria estat molt més divertida del que recorde.