La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Era inevitable:

"el olor de las almendras amargas le recordaba siempre el destino de los amores contrairados". Mentre espere el dia que puga anar a pagar una visita al cine a vore El amor en los tiempos del cólera -de la qual n’he sentit a parlar i no en parlen bé a tot arreu, encara he de decidir si per purisme o amb tota la raó del món-, vagarege pels llibres empolsegats de l’habitació, que comencen a mirar-me amb retrets. I decidisc revisar poemes que s’han pràcticament esborrat de les pàgines, de tantes voltes que els he llegit. Un d’ells no m’he atrevit mai a llegir-lo en cap boda civil -sóc carn de canó com a lectora de poemes en bodes civils, però lluny de molestar-me, és una feina que m’agrada fer-, però m’agrada tant que m’esmussa.

Testament mural

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d’un amor invencible,
paraules que parlaven d’un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d’uns dibuixos,
en una convivència que m’agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d’amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s’enllaçaven les nostres cames,
fosca escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l’escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d’un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

V. Andrés Estellés


  1. No fa una setmana encara que vaig sentir a parlar de Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferreter. No n’he llegit gaire cosa de cap dels dos, però en set dies m’han caigut com per casualitat alguns poemes seus a les mans i ara m’he trobat amb aquest, tan apassionat i tan personal. Així que lectora de poemes, eh?

  2. Llegir poemes d’Estellés sempre aporta alguna cosa. La proximitat del seu llenguatge fa que entre a dins sense tocar a la porta. Els poemes no demanen permís i quan menys ho esperes  ja estàs sentint com esmussa enmig de l’ànima, perquè sap tocar eixa part elemntal que tots tenim a dins.

    Un dia vaig rebre un Llibre de les Meravelles que el porte pegat a la pell. Per tant, i des de la meua posició devocional a Estellés no puc fer altra cosa que recomanar-lo. De fet, aquest passat estiu preparant l’edició d’un recull de poemes seues per la campanya Llegir en Valencià vaig "descobrir" un nou poema que se’m va quedar "enganxat", un que comença així:
    Aquella olor que tenia el teu cos…
    No era l’olor dels cossos que es perfumen.

    ( http://parlantdesirenes.blogspot.com/2007/06/recomane-estells.html)

Respon a Aleix Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.