La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Els reis i la casca

“Senyor rei: ja estic ací

La palla i les garrofes per al seu rossí

i la casca i els joguets*, per a mi”

Esta les la fórmula amb la qual els xiquets de la Safor reben a ses Majestats, els Reis Mags. L’última frase varia per pobles. Jo havia sentit “La casca i lo demés” o també “la casca, els bombons i els joguets”. I de segur que hi ha altres variants. Però una cosa és inamovible: els xiquets esperen la casca.

I què és la casca? Com ja he explicat alguna volta en aquest mateix bloc, la casca és un dolç tradicional d’algunes zones de València, en cert perill d’extinció. Es tracta d’un dolç en forma redona, popularment en forma de serp (la llengua és una ametla i els ulls, dos granets de café). La massa està feta d’ametla, sucre i ou, i el farcit, de confitura de boniato. Una volta feta, i ja cuita, es pinta amb rovell d’ou per donar-li color i brillantor. És fantàstica, entre altres coses, perquè, al contrari que el roscó de reis, la casca és un dolç sense gluten.

Les casques de Reís que ha fet ma mare enguany
Les casques de Reís que ha fet ma mare enguany

Ma mare cara les casques (és a dir, les decora amb una pasta blanca feta amb clara muntada i sucre). Al voltant de la casca s’hi agefeixen dolços i llepolies: bombons, llepolies, caramels (tot sense gluten, a ma casa), i els xiquets el que solen menjar-se són les llepoplies. A mi, personalment, m’agrada més el gust de la casca. És menys dolç, i molt compacte. La casca no ens la mengem tota la nit de reis; a ma casa és un dolç que acompanya el café tot el mes de gener. M’encanta perquè és un menjar que dura molt. No cal posar-lo a la nevera ni res. Aguanta perfecte dues o tres setmanes (Això amb el roscó de reis no passa, eh?).

La casca es posa dins d’una caixa preciosa feta per a aquest propòsit. És una caixa decorada, de cartó molt dur -i que es paga cara-. L’any passat vaig buscar caixes de casca per als meus fills, que encara no en tenen, i no en vaig trobar. Enguany n’he trobat a tres llocs distints a Gandia: A Tano del passeig, a la botiga de cafés Climent de costat de la sabateria de ca’l Francés, enfront del Palau Ducal, i uns metres més avant, a una pastisseria del carrer que dóna a la Plaça de l’ajuntament.

Se m’acudeixen un parell d’idees de perquè la casca és un dolç que està perdent-se: en primer lloc, perquè no tenim mitjans de comunicació per a parlar de les nostres coses (ja m’estendré un altre dia en aquesta qüestió). I d’altra banda, perquè és un dolç més car que el roscó: els materials, l’ametla,la confitura de boniato, resulten més cars que el llevat i el blat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.