La vida versió Champions League

Les relacions amb els amics d’infantesa tenen quelcom d’irracional que fa que sempre trobes un lloc al teu cor per a estimar-los. Nosaltres érem quatre: quatre iaies mig patoses que des de no recorde quin moment, i no sé amb quina excusa, ens anomenàvem els quatre mussols. No recorde si el títol de mussol comportava cap responabilitat o característica, o si es tractava únicament d’un element definitori; només sé que cadascuna de nosaltres en tenia un, de mussol, ja fóra en forma de penjoll o de figureta.

I ahir se’ns va casar el primer mussol, l’Olga. Crec que cadascuna de nosaltres estem despendolades per un lloc del món: l’Ariadna a Boston, imagine que per afers professionals -és metgessa-, l’Olga casada amb un alemany, vivint a Alemanya -i tenint mussolets alemanys, d’aquí a pocs mesos-, l’Eulàlia perduda pel Camp Nou, al concert de Bruce Springsteen, i jo ací, a la Safor.

Si l’economia i les responsabilitats m’ho hagueren permés, no haguera dubtat en agafar un avió i anar de cap al poble alemany de l’Olga, per veure com deia el sí (o el Ja, en aquest cas); però, com diuen al meu poble, el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. D’una banda, em console pensant que la pròxima vegada que la veja serà ja amb el fill o la filla que espera; però també he de confessar que la idea em posa els pèls de punta -els gelats de llimona àcida comencen a quedar molt arrere-. Mentrestant, molt endins, en algun lloc inamovible, continue lluint amb tendresa el meu títol de mussol.