La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

El meu Sant Jordi

Passege per la catosfera el dia de Sant Jordi amb les galtes enceses, saltant i arreplegant floretes, com una caputxeta. Als meus enllaços he decidit posar els posts que més m’han agradat o que més de bon humor m’han posat. I amb el bloc obert de bat a bat no puc resistir la temptació de dir-hi la meua, hui. Però no serà del tot meua. Serà de Maite, la meua germana. Al capdavall, va ser ella qui em va transmetre la passió per la literatura. Com aquell estiu, quan Maite va llegir Como agua para chocolate, que li va agradar tant que després es va dedicar a llegir-me’n un capítol cada dia, mentre érem a la piscina descansant. Si això no és animació lectora…! 

Aquest matí a l’escola hem contat contes, i quan arribe a casa em posaré a llegir uns llibres grossos i seriosos sobre literatura: assaig sobre la narrativa. Però en un dia com hui m’agradaria recordar un gènere que deixe de banda més del que deuria, i que em plau recuperar de tant en tant. El meu xicotet post per a Sant Jordi acaba  amb un poema de Maite, d’El poema és sobrer. Perquè hui és un dia per a ser reivindicativa, i el poemari ho és. I molt. I perquè cada volta que el llig, se’m fa un nus a la gola que em deixa sense paraules; ella ja ho diu tot.

IX

La tribu fosca viu només als llibres
(retrat del meu futur despús-demà,
la morca greu de tots els solls possibles),
les cares botinflades per la sang.

M’hi reconec, enderrocs als cabassos,
rostres distrets disfressats de firaires.
Serem això i poemes als estants
d’arxius novells d’antigues llengües mortes.

Buide la cambra, el rebost i l’armari;
no trobe mots per dir aquelles coses.
-No hi falta res, diuen, que allò ja no s’empra,
cares colrades que jauen als solcs.

Deixe de creure que l’art no em fa falta,
serve les veus per salvar el llibrell,
per fer pa tou i fènyer a la cuina,
que amb la llet tèbia s’estova més bé.

Ara que anem avall, la meua tribu,
tinc la quimera que encara es reconeix
en el sotrac subtil de la desfeta,
en el mos tendre del dolç segí.

Podrem salvar quelcom més que els arrossos,
el berenar al ras, bunyols de festa,
coques a l’escalfor i verbs solemnes,
que han travessat els ponts de la ingomínia?

Ferum, sentor resclosa, greus presagis.
L’infern deu ser posar retrats als llibres
per fer-ne exposicions a l’estranger
o veure’ns reduïts a la paella.

Maite Insa


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.