La vida versió Champions League

Una volta Ramon Collart explicà que s’havia trobat una xica amb un disgust immerescut i una certa falta de referents. Aquella xica, era jo. Una nit de gener ell va ser qui em va fer decidir per canviar el rumb a la meua vida. I una veu interior em va dir que em llençara, que comparara el que deixava arrere, i el que podria vindre, si les coses eixien bé; si començava a aprendre a fer les coses bé. Dos anys i mig més tard acabe el primer projecte ben fet, el primer projecte que he començat i acabat amb unes ganes boges. S’ha acabat la partida, i he guanyat.

Durant 2 anys m’he convertit en la Lara Croft de la biblioteca, i ara que he superat totes les pantalles només tinc que ganes de volar. Bé, tothom que em conega saberà que sóc considerablement menys explosiva que la Lara -però les proeses que se li demanen a ella al videojoc són les que nosaltres hem fet durant aquest temps. Tres nivells en dos anys.

Ens costat suor, hores i hores, i més hores encara, de llibres, de biblioteca, de mastegar passadissos amunt i avall, d’imaginar i de treballar en equip. Hem agafat autobusos, trens i cotxes. Hem corregut a dos-cents per hora per teclats d’innombrables ordinadors. Hem sobreviscut a dos monstres: Teoria de les Institucions contemporànies, i Educació Física. I a més de 90 crèdits per any. Hem corregut pels passadissos, derrapat per arribar a secretaria abans de la una, hem hagut d’inventar artil·lugis enginyosos per a Educació Física amb un cordell i una caixa, amb l’única munició del nostre enginy i tinta de bolígraf. I les converses i les intervencions a classe estic segura que ens han donat més d’una vida extra.

I una volta guanyada la partida, només tinc que ganes de posar-me a ballar amb Lara!

                                                                  E-le-va-tion!!