La vida versió Champions League

Matinar abans de les sis és un sinònim de tortura en la majoria dels casos; tanmateix la setmana passada em recordà a les excursions de quan era scout i prometia que faria “lo millor” -el lema de Baden Powell-. I l’experiència que m’esperava va ser, realment, el més a prop que he estat dels scouts des d’aquells anys d’adolescència responsable; una experiència un tant més rància, i definitivament més castissa. Destinació: Xest. Objectiu: fer “lo millor”. 

A 40 minuts de la Safor cap al nord, tombant alguns quilòmetres en direcció a l’interior -al Wild West- hi ha un cuc espacial que porta al viatger al Valle de los Caídos sense pràcticament eixir de València. L’indicador de la carretera indicava Xest “complejo educativo”. Vist des de lluny, sí que acomplexa un poc pensar que es pot impartir pedagogia en aquell conglomerat tardofranquista. La impressió, a mesura que hom s’hi apropa, és que el campus de Xest podria albergar l’entrenament d’algun grup paramilitar resguardat dels aires neodemocràtics que amb prou feines sembla que hagen arribat. L’Ibiza se m’estremeix quan travessa la barrera de la Levantina de Seguridad que resguarda aquest “complexe” històric: un exèrcit de banderes ens obri pas lentament cap a l’edifici on m’examinaré de les oposicions. Esbufegue d’alleugiment: almenys no tenen àligues. 
Dubte entre si “L’encuentro nacional de exalumnos” s’ha organitzat el mateix dia de les oposicions per a fer ambient o per a fer una ostentació de poder de convocatòria. Enyorant la panyoleta, aconseguisc aparcar enfront de l’edifici una hora abans de començar l’examen. Sospire profundament enmig de la boira nicotínica. Com a bona scout arrufe el nas. I com a bona scout m’encamine cap a l’examen per a fer “lo millor”. L’entorn m’estimula a buscar una plaça per a corcar cucs espaciotemporals com aquest.