Celebrar per celebrar
Al meu voltant comencen els aniversaris estiuencs, perquè en la meua família hem nascut apilotonats en quatre grans èpoques, cada una en una estació de l’any: març, juny, octubre i desembre. Sempre em dic que en això de cumplir anys hom no s’ha de preocupar massa. Perquè els anys no es cumpleixen en un dia, sinó al llarg de tot l’any: qui dia passa, any empeny. Ho dic, però en realitat no m’ho crec. Siga com siga, és un bon dia per a girar-se a mirar la perspectiva: com els anys nous, o com l’últim dia de les festes del meu poble -que per a mi és el canvi d’any espiritual-.
La Carme ho ha fet, això de mirar-se la perspectiva i ho fa fet amb filtracions occitanes. La Mercè es pren els aniversaris amb més discreció, en canvi. Tanta discreció que sempre se’m passa el dia; potser és pel fet de ser gironina, qui sap. És algun dia al voltant de febrer, però no recorde mai quan exactament. I després trobem a la Maria, a qui tampoc li acabe de detectar els aniversaris. També podria ser pel fet que és gironina, tot i que em decante a creure que probablement és per altres preocupacions més boniques.
Tant de parlar de celebracions, m’han entrat ganes d’anar de festa. Hui no és el meu aniversari, però crec que aniré a celebrar el meu no-aniversari -com l’Alícia-, a celebrar que la primavera ha vençut l’hivern -ja fa estona-, i que l’al·lèrgia al pol·len (uf, aquesta frase pareix extreta d’un exercici d’ela geminada) no m’ha vençut a mi -encara-.
Mentrestant, dedicat a totes les quasitrenteneres que casualment lligen aquest bloc, vos deixe amb el cant del Feliç aniversari en polònès, Sto lat, en versió especial per a elles.
Per a quan sigui el teu aniversari de debò. Els aniversaris del DNI són com els apunts de la Història: tal dia va néixer, tal dia es va casar, tal dia va anar al front i tal dia es va morir. Però la substància d’aquests dies aparentment tan iguals per a tothom és que na Magdalena va caure a plom quan estenia un gipó d’una nina de vuit dies amb la Síndrome de Dawn que va quedar amb la padrina, quan l’ambulància vingué per endur-la-se’n a ella. Aquesta nina d’uè i una altra de set anys d’en Mateu, hagueren de quedar. La nina d’en Mateu havia volgut anar a viure amb ell quan la seva mare se’n va anar amb un saltimbanqui. Ell i na Magdalena Cifre s’havien coneguts a Portopí quan ella va acompanyar una amiga a despedir el seu nòvio, mecànic naval enrolat amb una fragata mobilitzada cap a la guerra del Golf. En Mateu s’aferrà a ella i li va fer un petó fondo i llarg, però robat.
L’amiga i aquell nòvio que havien despedit als molls es barallaren abans d’ells tornar, però na Magdalena i en Mateu es van casar tot d’una que ell va arribar. Ja ho tenien ben tramat.
No hi va haver manera de surar la nina de vuit dies, diuen si fou enyorament. Tot el poble hi havia intervingut, uns per donar-li el biberó, uns altres per humitejar-li els llavis diminuts amb una gassa impregnada de camamil·la. No hi va haver res a fer: el dia que varen operar na Magdalena, aquella nina petita es va morir.
En Mateu ho sabia, però quan arribaren, que ella ja estava d’alta, encara no havia reunit prou coratge per pegar-li aquesta altra ganivetada.
wow, moltes gràcies!
en agraïment, et diré dos secrets: l’aniversari de la mercè és el 4 de febrer, i el de la maria, el 10 de desembre 😉 jo diria que les dues són discretes perquè són de ripoll. la gent d’allà deu ser així… 😀
abraçadotes!
Mai m’havien fet un regal d’aniversari amb més de sis mesos d’antel·lació!
Gràcies!!