La vida versió Champions League

Alguna volta ja he dit que la setmana de festes de La Font és el meu veritable cap d’any. Doncs bé: demà s’acaben. I com s’acaba el meu any espiritual, és un bon moment per a formular bons propòsits. Bé, això era quan sabia què faria de setembre a setembre. Ara que estic de vacances permanents, indefinides i més o menys forçades -tot i que patir, el que es diu patir, no estic patint massa-, més que bons propòsits el que em cal és una bona dosi de paciència, i bona cobertura al mòbil, que no se sap mai quan -i des d’on!- poden sol·licitar els meus serveis.

Mentrestant ací hem disfrutat de les festes a la nostra manera -un tant desnatada-. Ara bé, una cita ineludible, indiscutible i visceral és la cita dels Moros e Crestians.
Tota la vida, des d’abans de tindre ús de raó, quan arribaven aquestes dates, em vestien de cristiana -o de mora, com en la foto-, i m’asseien -encantada- en una carrossa plena de caramels i confeti, per a repartir joia i dolçor entre els xiquets que miraven la desfilada de moros i cristians. Amb el temps em van baixar de la carrossa i em van posar a desfilar com Déu mana, amb botes, casc i capa, i un espasot que pesava mitja arrova, caminant al ritme dels pasdobles cristians.

Ja fa anys que no desfile, per raons diverses; però m’agrada anar a la desfilada. I sé que La Font no és Ontinyent ni Alcoi. Però és La Font; no sé si m’explique. Enguany he fet de tia ufanosa, retratant com una paparazzi als meus dos nebots que, vestits de moros, encapçalaven la desfilada d’enguany. Però una volta passats els nebots, mirant la cavalcada, tot aplaudint com a boja, alguna cosa tornava a renàixer dins meu; un sentiment imparable, aprés amb l’edat, arrelat a la terra com els garrofers de secà.