La vida versió Champions League

Això de Rus fa deu anys no haguera passat; encara que ho haguérem escoltat amb les nostres orelles. Hauria eixit la cúpula del PP en tropa a dir que era mentida, que era manipulació, i que estar imputat no vol dir res, que quina manera de passar-se pel forro la presumpció d’innocència. Camps també va fer alguna bajanada -i mira, entre tots ara estan fent-lo bo-, i no només no el van suspendre de militància, sinó que va guanyar les següents eleccions per majoria absoluta; i els de la cúpula, m’imagine, estarien descollonant-se de la ciutadania. Jo procupava no imaginar-me’ls als seus despatxos rient-se de la gent, perquè quan llegia periòdics i els visualitzava m’entraven ganes d’eixir al carrer a fer barricades i botar foc. Almenys això ara ja no ha passat. Almenys han après la vergonya, la cautela. Hui ja no els he sentit en somnis riure’s de la ciutadania borratxos de poder. Només se sent l’estertor d’un sistema tan podrit que molts dels que tradicionalment els votaven clamen en veu alta que ara aposten per uns altres -els que siga, tant me fot, que estem en la nostra democràcia està en la UCI-.

Que en passen, de vergonya, que en passen; perquè portàvem massa anys ja patint vergonya nosaltres.