L’armadura
La quotidianitat demanava fermesa. Entrava tots els dies a l’últim minut, amb la pressa alegre de començar la jornada, repartint somriures al so de Vivaldi -la sirena que anunciava l’inici de l’horari escolar-. Des del moment en què posava el peu dins el recinte, l’assaig de professionalitat demanava una serietat amable, formal; hom s’havia de suposar el model d’adultesa i maduresa on s’han de reflectir els més jóvens. Preparació, amabilitat i presa de decisions immediates i coherents posaven en pràctica la nostra teoria.
Al llarg dels mesos s’han succeït les complicacions, les satisfaccions, l’avorriment o l’interès a parts iguals, segons personalitats, segons els temes. M’omplien les classes de crits, de crítiques, d’ocurrències; de silencis emprenyats, silencis concentrats, silencis intrigants; de músiques, balls, bolígrafs de colors i purpurina.
Hem hagut de fer el mico, la girafa o la tortuga; hem hagut de fer de conselleres, de mestres, de mares -en ocasions-, d’infermeres, de policies i de jutges. Hem ballat, hem saltat, hem concursat i pensat, ens hem examinat, hem descansat o hem parlat de cors trencats. I en totes les ocasions, ens havíem de posar l’armadura d’adultes fetes i dretes, de personificació d’una maduresa sense clivelles, amb la coherència que garanteix la seguretat legislativa, educativa, emocional.
I hui, l’últim dia, entre fotografia i fotografia amb els meus xiquets, notava com les juntures de l’armadura es dislocaven perillosament.
– Està plorant, profe?
– No, és que se m’ha ficat una coseta a l’ull.
donar-ho tot fins que s’acaba el curs, l’últim dia t’adones que els alumnes han estat teus temporalment, el cicle continua, les generacions transiten, però la passió educativa es manté ferma i es retroalimenta: és una passió perquè s’escenifica en la provisionalitat dels trimestres acumulats, és una passió perquè es fonamenta en actes de generositat,
salutacions cordials a tothom
Hola Marta! M’ha emocionat l’escrit d’avui sobretot el final de la coseta al ull; i, es que tens tota la raó, amb els nen hem de ser de tot des de profes fins a infermeres de tot tipus d’enfermetats i problemes.
Pero el que ells ens aporten és també impresionant, amb nens molt petits aprens vertaderes lliçons de tot tipus que et fan reflexionar, es comparteixen moltes coses amb ells encara que des de fora no ho parega.
En fi, només dir-te que si recordes el dia que vas parlar del teu blog a una classe de català a Magisteri, jo soc una de les alumnes que estava alli, i d’es d’eixe dia llig el teu blog. M’agrada molt la teua forma d’escriure i la visió que dones a la gran quantitat de temes que tractes.
Bé no m’enrotlle més jeje adeu!!!