La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Mestres d’infància

La crême de la crême de la meua educació es jubila! Els profes de tota la vida, la columna vertebral de la meua escola, deixa òrfenes les noves generacions. La Fina Vilardaga, la millor profe d’història del món, deixa una bona deixeble, la Maite Bosc, que fins ara competia pel lloc de millor professora d’història. Es jubila la Isabel Samaranch, la professora de català més divertida, -àcida- i útil que he tingut. I dic útil perquè encara hui dia consulte els seus apunts de català de COU. I es jubilen altres professors que han marcat moltes infàncies al meu voltant, alguns d’ells, plens de llegendes urbanes.
En Juan Cruz era -i encara deu ser, imagine- tota una institució. És un home del qual se’n deia que tenia avantpassats bascos -si no ho era ell mateix-; i era enorme. No sé com deu ser ara. Si fa anys que no puge a Barcelona, imagineu els anys que fa que no vaig a l’escola… allà dalt, que pujàvem en tramvia blau; des d’on es veia com el sol innundava els matins de Barcelona. Des de l’escola veiérem meravellosament bé com cremava el Liceu -aquella tarda hi tenia classe, i la meua quimera era si hi havia d’anar o no-; i fèiem sessions senceres d’Educació Física per Collserola, al Parc del Racó, o camí del Tibidabo.
Doncs el Juan Cruz era un home enorme. Un gegant. Tenia una veu profunda, que feia por; als xiquets menuts menuts els espantava només amb cridar un poquet. De més majorets, en Juan Cruz era com Baloo, i les seues excursions eren famoses per les seues temibles dreceres, plens de sorpreses i punxes.
Si arribaria a ser un personatge entranyable, que, de fet, jo mai vaig tindre al Juan Cruz com a professor -tècnicament era professor de matemàtiques-, i és un dels que més m’ha sobtat que es jubilara. Baloo es jubila, i amb ell, gran part de l’estructura òssia de la meua educació. Quins nous mites tindrà la nova xicalla?


  1. Però segons com t’ho miris, també és tranquil·litzador, perquè la teva generació, nina, fa venir vertigen.
    Per començar, els seus referents culturals són els de l’oest. En el fons, són molt obedients. 
    A la meva escala de valors, l’obediència està al mateix nivell que l’esclavatge. Va contra la llibertat i contra l’espècie humana.
    Per robots, ja basten els que circulen als bazars i als llistats de venda per catàleg.

  2. Hola,

    No et vull fer perdre el temps amb bajanades. M’explico. Navegant per la xarxa i facebooks i altres històries, he vist el teu article sobre la isabel samaranch. no he mirat ni de quina data és, però m’ha recordat moltes coses. Jo també la vaig tenir de professora de català a BUP i COU, de la mateixa manera com vaig coincidir amb la Marta Burrel, la seva filla, des de 1r d’EGB fins a BUP (després jo vaig fer el BUP de lletres). També recordo els seus apunts amb carinyo i alguns els guardo. també recordo la Fina i la Maite, aleshores tan jove. I el Xavier Aballí, i el temible i alhora tan tendre Juan Cruz. Per mi, els guardo un record molt especial dins meu. Simplement volia comentar-ho. M’ha fet gràcia. Fins i tot diria que tu i jo vam coincidir al mateix curs? Podria ser? A mi em sona la teva cara una mica; potser eres una mica tímida? vaja, no ho puc assegurar, però em sembla recordar-te.

    Records dolços. Aixo ja no ens ho treu ningú.

    Abraçades.

    xavi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.