L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

N’Andolin la va estirar per la mànega perquè miràs els vidres de la finestra en el moment que la senyora i en Barraxet els travessaven.

         Un d’aquests badalls que fan esclatar les paraules ocultes com si fossin petards, ara m’ha fet recuperar una frase llampant de n’Andolin pronunciada després de decantar precipitadament la tassa de cafè dels seus llavis (també m’ha duit aquesta imatge). Va dir, Mira Gostina. I va dir, assenyalant la vidriera, Mira el mestre de bracet amb la senyora. He pogut recuperar tots els fragments d’aquesta imatge perduda de la primera estada de na Felízia, una imatge que il·lustra amb una competència obsessivament literal unes paraules del meu company de feina pronunciades abans que tu i jo ens coneguéssim sobre el tema que tant ens va unir més endavant. I a més d’això he repescat (amb el mateix mètode) també d’altres converses o dissertacions sobre Clementi del mestre Barraxet abans de venir tu, sobretot al principi que s’havia jubilat. El temps lliure li va caure al damunt com una llosa,  però no va adonar-se que havia arribat el moment de posar els seus papers en ordre, uns papers que formaven tremoloses columnes fins al sostre. Cada vegada que l’ajuntament m’hi va enviar a cercar alguna crònica, alguna informació sobre Tarrella que hagués sortit en diaris antics i ell hagués assegurat que la tenia i ens n’havia ofert una fotocòpia, tornava sense haver-ho trobat. Era inútil cercar res a la biblioteca d’en Barraxet, en un desordre de 40 anys, els mateixos que feia que s’inicià. Sé que qualque vegada em vaig oferir per ajudar-lo a posar ordre, però arribada l’hora veia que no se’n refiava, que tenia por que hi pogués descobrir coses realment importants que ell no hagués detectat, i va començar a dosificar-me els papers amb comptagotes. Només em deixava veure el que ell anava llegint després de cerciorar-se’n de la inutilitat, i era mandrós i lent. Jo estones el veia pesar figues, i això repercutia negativament en la meva recerca, tenia efectes paralitzants. Front al caos la meva reacció és el bloqueig, tu ja ho saps. Dit això, sé que podràs entendre amb quina joia vaig descobrir aquella inscripció d’en Bruno al peu d’una d’aquelles misterioses Ceràmiques Recordatòries, unes paraules que em feien pensar en una lletra de tango i que repetia mentalment per a consum propi cada vegada que topava en Barraxet pel carrer: “Que la tierra no es colchón para enfermos y haraganes es bigornia de titanes pedestal de la ambición”. Diria que és d’Almafuerte, ja m’ho confirmaràs.

         De tot aquell desordre, el que m’havia escandalitzat més fou la troballa (furtiva) d’una gran caixa plena de cartes d’Argentina sense obrir. Més endavant vaig lligar caps: ja em diràs de què serveix mantenir correspondència amb algú durant anys si les cartes queden sense llegir. Tu i jo sabem que na Felízia era pesada i reiterativa, i és possible que si haguéssim rebut una carta d’ella cada any, devers mitjan març, com les que rebia en Barraxet, tu i jo també penséssim que contenia els mateixos retalls de premsa de la commemoració anual de la defunció d’en Bruno que hi havia sempre: alguna entrevista a na Felízia apareguda en un diari de poca tirada o en una revista de mala mort en ciclostil, on repetia les mateixes coses any rere any sense afegir-hi un punt o una coma (na Felízia sempre els devia passar la mateixa còpia). Però ni tu ni jo, i a això ho sé ben cert, no ens hauríem estat d’obrir la carta i no ens hauríem atrevides a contestar-la sense haver-la llegida, i això és el que feia en Barraxet, no sé si t’ho havia comentat. Recordes aquella caixa de cartes i postals que li va escriure ell, allò que sempre deixàvem per a més endavant (per a quan tinguéssim ganes de tafanejar) atès que ens afiguràvem que no havia d’aportar cap nova dada a la nostra indagació? Doncs aquella caixa, precintada i tot, era la que m’enviava més bafarades de ‘Poême’ des del fons de l’armari de les golfes. Si no, crec que no l’hauria oberta, o que una vegada examinat superficialment el seu contingut, possiblement l’hauria tornada a tancar.

          El que em feia més gràcia de la correspondència d’en Barraxet a na Felízia era que li escrivís postals com les que compren els turistes, encara que no sé si ho feia per donar una determinada imatge (podria tractar-se de la seva forma de comunicar a na Felízia que Tarrella és un lloc civilitzat) o si era per correspondre, sense haver de donar explicacions, a una carta d’ella que estava sense obrir. Escrivint una postal turística quedava exempt de parlar de ‘feina’; era com si volgués dir a na Felízia que en aquests moments estava de vacances i no es podia ocupar del seu afer. Totes aquelles postals semblaven pura dilació per mandra, però no perdis de vista l’astúcia d’en Barraxet, que era el típic murri del país. Recorda que no actuava mai espontàniament i que tots els seus actes eren un producte del càlcul. Així és que, mirant detingudament aquesta sèrie de vistes dels nostres penyals més contundents m’he adonat que totes corresponen a racons que en Bruno Clementi va pintar i he pensat que a na Felízia aquella visió panoràmica de les muntanyes que en Bruno havia escalat de jove amb els bàrtuls a l’esquena li havia de tocar una fibra. Tornar a veure una cosa allà mateix on la varen deixar fa anys els qui havíem estimat és una mort tan dolça com la son i una ressurreció tan tèbia com un despertar matinal; aquests misteris són els que quan es desvetllen no fan venir feredat. I si aquesta cosa és tan concreta i és tan rotunda com una muntanya, un experiment tan mancat d’ambició com les passes comptades que es donen devocionari en mà o els sagraments que s’administren amb l’exactitud mil·limètrica que indica la litúrgia, pot produir un miracle. El mar és igual pertot Mirentxu: són les muntanyes les que tracen els perfils de cada lloc, són elles les que espolsen amb fingida descurança els mateixos parracs de sempre per damunt les valls amb el propòsit d’ombrejar-les, i procedeix de llurs cims la confitura que regalima quan el sol s’amaga. La llum que havia vist en Bruno s’estavellà contra aquelles mateixes penyes que mostraven les postals i havia topat per les voreres d’aquells mateixos freus i recorria els mateixos solcs el mateix dia de cada any, i el mes de juny arribaria pels mateixos corriols que conduïen al molí que na Felízia mai no es cansava de mirar: el quadre del molí aferrat al torrent que en Bruno havia pintat els primers dies de la seva arribada el juny de 1912, era el seu preferit. Els macs del fons, tremolosos amb el discórrer de l’aigua, sol alt feien vermellures que semblaven calius d’alzina, i en algun punt on l’aigua laminava el seu gruix a causa d’haver ensopegat amb una pedra més grossa, aquells calius encenien una flama. Ara na Felízia veia baixar una torxa amb el curs de l’aigua, i seguia aquell corrent enlluernador fins al salt definitiu de la cascada ran del molí, on el gran bram de pètals blancs de l’escumall extingia foc i flama i convertia, a força de trevelades, la mateixa llum solar que havia traginat des dels cims en una criatura malferida i exhausta, feta bocins que prenien la forma de tot el que tocava: feta marès a les façanes de les cases, feta paret seca als marges, feta teules damunt la teulada, feta trinxes damunt les palmes esfilagassades de les palmeres, i al gorg bruta de fang com una escopinada. Tu saps que en Bruno havia dit que el color és un imperi Mirentxu; llavors, l’absència de cromatisme des d’on t’escric -el blanc elemental del paper sota el flexo, la invasió insòlita com el salt d’un delfí del moble per guardar les sabates, ara escombrat fins arran de les meves sabatilles i envaïnt el meu espai vital com una visita inesperada,  l’aparició de tots els objectes que suren damunt la fosca degut que el flexo els il·lumina, i també els grisos que roden més enllà i la tenebra de la nit que m’espera quan hagi de deixar-te-, tot aquest desert cromàtic, ¿deu ser la democràcia? El que és cert és que quan em poso a consignar el meu capteniment, empeny la vella estilogràfica un pensament de justícia i un ideal de veritat. Suposo que mirar aquelles penyes que havien resistit tants anys igual, a na Felízia li devia semblar lleialtat. I li devia semblar joventut Mirentxu, per a què ens hem d’enganyar: elles havien vist en Bruno jove i na Felízia no l’hi va veure mai. Era capaç i tot de posar-se’n gelosa, de les muntanyes, na Felízia? Nosaltres dues sabem les fantasies que podia elaborar el seu cap. Vés a saber quines cabòries es deuria haver empescat na Felízia sobre la joventut, les muntanyes que havia pintat en Bruno i el destí que ens mena a l’escorxador com xotets de corda. Sabem la vergonya que li feia ser vella (ens en fa a tots, en realitat); però com que na Felízia era irreductible a termes raonables, d’això també en va fer un gra massa. A Tarrella hi venia per reunir-se amb en Bruno en plena jovenesa, a coincidir amb ell en iguals condicions de plenitud; venia a liquidar, definitivament, la diferència d’edat que sempre els va separar. Es volia tornar a reunir amb en Bruno, però ara el volia jove, ella que ja l’havia conegut gran. I va venir a retrobar-se amb la joventut d’en Bruno quan ja tenia més de noranta anys. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!