La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Xicotetes grans tragèdies

Elena té sis anys, i els cabells llargs fins a la cintura. Li agrada el color roig i el rosa. És carn i ungla amb Jacquelin, i quan pinten juntes, acostumen a pintar-ho tot igual. Mai no sé qui tria els colors, però sembla que a elles tant els fa. Hui Elena m’ha vingut a buscar plorosa. Creient que era per una discussió amb la seua amiga de l’ànima, m’he assegut a una cadira, a escoltar l’origen de les seues llàgrimes.
– És que ma mare m’ha dit que d’ací a un any ens en tornem al meu país. I jo no vull!

Estava preparada per a solucionar tots els problemes menys aquest. Maria Fernanda, que tenia l’antena posada, s’ha tombat per afegir la seua.
– Doncs a mi ma mare també m’ha dit que ens en tornem l’any que ve al meu país. I jo no plore.
Imagine que per a elles “el meu país” deu ser una idea llunyana i borrosa, heretada dels seus pares; però en realitat, als sis anys, el seu país fins ara ha estat aquest, el meu país. En una versió personalitzada, certament. Però sens dubte, pròpia.
Entre els ganàpies d’onze anys, els de sisè, és normal trobar-se amb la pregunta de “I tu quants anys portes ací”. La resposta és exacta, i sempre acompanyada d’un cert recorregut vital “sis en total: dos a segovia i quatre a gandia”. Però en les ninetes de sis anys la pregunta té poc de sentit. Probablement nasqueren en aquell territori borrós anomenat “el meu país”, però dubte que tingueren encara ús de raó quan aterraren a Gandia. Per a elles, ací hi porten tota la vida.
“La mare diu que si d’ací a un any no troba feina, tornem al meu país” m’explicava Elena entre llàgrimes, a l’hora d’anglès. Les tragèndies no entenen d’assignatures. Li he preguntat pel seu país, Armènia, i me n’ha sabut explicar poques coses. Després intentava consolar-la dient-li que potser sa mare trobaria feina abans d’un any, i podria quedar-se més temps pintant amb Jacquelin (si és que ella no se’n va, també). Mentrestant, al cervell se m’apareixia en florescent la paraula “Crisi”.


  1. Massa sovint eixa és una altra cara de l’emigració que ens costa de mirar. Ho expliques molt bé Marta. Eixa Elena formalment armènia segurament és més d’ací que d’allà i què sap ella dels problemes dels grans, si el que li importa és pintar amb la Jacquelin. La tendresa de l’apunt és una lliçó. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.