La vida versió Champions League

Una de les llegendes urbanes més sonades dels últims anys va ser el rumor de Ricki Martin, la xiqueta, el gos i l’armari (traduit a l’anglès pot sonar fins i tot a subtítol de Cròniques de Narnja). D’altres llegendes urbanes han sorgit de casos reals, potser magnificats amb la força de la paraula, com el cas de Jack l’esbudellador, i altres relats de por. Des de sempre he tingut curiositat per conèixer l’origen d’aquestes llegendes urbanes. Qui les comença? Com s’inicien? A partir de quin moment un fet es transforma en llegenda? És un procés tan progressiu que resulta intangible? I aquesta curiositat se m’ha multiplicat aquest matí, quan he sentit una llegenda urbana -universitària- referida a mi.

Retorne a la normalitat, i comence a fer pràctiques ací, a una escola de la terra, en concret, al Botànic Cabanilles. És una escola pràcticament virtual -com aquest bloc-, feta tota d’aules prefabricades, però on la bona fe i l’empenta del professorat fa que hom pràcticament ni se n’adone, d’això. Em trobe a una companya de l’escola de magisteri, perquè fem pràctiques com els Donuts, de dos en dos. La companya que m’ha tocat es diu Cristina, és de Llutxent, i és una gràcia de xica, tot i que pràcticament no la conec perquè quan jo feia 3r ella estigué d’Erasmus. Ens coneixem poc, doncs. Però pel que sembla, ja l’han informada. Es veu que a la facultat li digueren que el meu novio era americà, i que jo treballava a Canal 9. Vaja! Aquest resultat del joc del telèfon dels passadissos de la facultat, m’he apressat a esclarir-li, comença amb la frase: vaig viure als Estats Units i he treballat a Gandia Televisió. Li he preguntat qui li ho havia dit, per seguir la pista de la llegenda i trobar-ne l’origen, però ja se sap, aquestes coses es dilueixen en un “algú” indefinit i borrós, el mateix “algú” de Ricki Martin i de Jack l’esbudellador, un “algú” ple d’una imaginació tan entusiasta i prolífica que comence a envejar-lo.