A Alcanar una Maruja 2.0

Abans de començar el post, volia donar les gràcies a Manel Martí, regidor d’urbanisme d’Alcanar (ERC), per fer-nos un tour ben bonic i interessant pel poble, a Vicent Partal, per convidar-nos a esmorzar i pel regalet que ens va portar de Vilaweb, i a Josep Blesa, per ser el pare de la criatura i alimentar-nos en cos i ànima. I a tots els que vinguéren, per fer de la trobada un dia tan fantàstic. I ara, fets els agraïments (de cor, i no de rigor), comence.

Els blocs són un poquet com la ràdio: generalment ni saps quina cara s’amaga darrere d’un títol carregat de posts -a no ser, és clar, que tinguen la foto penjada al perfil, cosa que fa ben poca gent-, ni com és la persona que ens dirigeix la paraula darrere del sintonitzador.
Amb això de la trobada a Alcanar, molts de nosaltres ens hem vist les cares per primera volta, i és una cosa ben curiosa. És veure l’exterior d’algú de qui ja en coneixes l’interior -i fins i tot saps que en comparteixes algunes manies, com em passava amb Tenim el que ens mereixem, que tots dos llegim les esqueles al diari-.
Dissabte a les 6.30, amb els dipòsits carregats de cafè -intravenós-, Emili i una servidora agafàrem el montante i pujàrem cap a Alcanar, un poble on no havíem estat mai, per a trobar-nos amb gent que no sabíem ni quina cara tenien. Després d’un viatge de tres hores i quart, dues parades a l’autopista i un disgust a causa de l’indicador d’oli, arribàvem -pels carrers intrincats del municipi- a la porta de l’església, on veierem un gran grup de gent que suposàrem que eren blocaires perque anaven carregats de càmeres de fotos i PDAs :). Fetes les presentacions, una trobada d’aquest estil necessàriament resulta un poc estranya: Hola, sóc tenim el que ens mereixem!. Encantada, jo apunts diaris, i acabe de conèixer a Borinotus. Jo, Pep Albinyana. Perdó? Sí, dona, Gàlim. Ah, haver començat per ahí!
I a qui també em va fer molta il·lusió conèixer va ser a Partal. Ja he confessat algunes vegades que sóc un poc fetitxista per a segons quines coses. Doncs bé, quan vaig veure que havia vingut Vicent Partal, se’m va ficar al cap que volia una foto amb ell, i al final, a última hora, em vaig atrevir a demanar-li-la. “Em puc fer una foto amb tu, Vicent? Em fa molta il·lusió! És com… és com… és com si una maruja es fes una foto amb Letízia, i després li diguera -ai, ets igual que a la tele!-. Doncs amb tu em passa el mateix. Ets igual que al bloc!”. Emili, al meu costat, va posar els ulls en blanc i es va excusar “sí, mira, és que Marta és en realitat una Maruja 2.0. L’hauràs de disculpar”.
Un altre blocaire amb qui em vaig fer foto -i em va fer molta il·lusió conèixer i person, també- va ser amb Enric Marco, a qui me l’imaginava -no sé perquè!- amb bigoti. Afortunadament, Enric va tindre la deferència de tindre el mateix color de cabell amb què me l’imaginava, i se’m va fer més familiar saludar-lo. Ah, i Tenim el que ens mereixem i Caminars i Indústries són igualets igualets que a les fotos!
La resta de la trobada -el fonament, vaja-, no la puc explicar tota en un post, perquè parlàrem de moltes coses, totes elles interessants. Ja se sap, amb les coses bones passa com amb la pasta de dents: ixen a poc a poc -la meua pasta de dents, es va acabar fa una setmana i encara estic escanyant-la!

Sense voluntat d’allargar-me, ací teniu la banda sonora de la trobada, ací algunes de les meues fotos (en falten algunes que no se m’han volgut pujar ara per ara), i comentaris d’Indústies i caminars, de Temps d’incertesad’Àngel Canet, Emigdi Subirats, Can Carrasca, GàlimPols d’estels, Cafè en gra, La vida diferida i Vicent Partal sobre la Trobada.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Maruja 2.0. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a A Alcanar una Maruja 2.0

  1. valldalbaidi diu:

    Bona vesprada I compartisc tot el que has dit. Àngel

  2. NATZARI diu:

    Marta, reina, el meu nom no s’escriu NASSARI, es NATZARI.

  3. marina diu:

    Ostres Marta!
    Quina experiència més xula!
    Tranquila, que tots i totes portem una maruja a dintre!

  4. Marisa diu:

    Hola,

    Veig que segueixes tan guapa com sempre!!
    Petons

    Marisa

  5. Tobies diu:

    Que bé s’ho passeu!
     Jo també mire l’esqueles, però, com que em fa vergonya, no ho diré mai. Psss.

  6. Laura la de London capital city diu:

    Escolta reina… a qué escuela vas tú ahora en Gandía? quién era la que iba al Martorell, tú o Ali?? es que resulta que la prima de Manuel está trabajando allí de maestra, lleva un par de semanitas si no me equivoco, por si os la encontrais allí, que lo sepais… jeje. Se llama Ana, es rubieta y más salá que la sal jeje
    Ya me dirás, por email please o no lo leeré jeje
    Besitos y seguimos in contact! que por cierto hoy he recibido un mail de mi tutora! (bueno, lo he leído hoy pero ya hacía días que lo había mandado) casi llorooooooo mu fuerte…

  7. theoreia diu:

    això sí que era un event nacional, llàstima que jo estiguera refredat i amb febra, ja que en cas d’haver tingut més salut haguera fet per anar, espere estar en forma per a la pròxima trobada de blocaires,

    per cert, jo també mire les esqueles dels periòdics: els noms, els números (d’edats i d’adreces), els topònims, els missatges, etc.; miraré d’editar un text a Ann Rizzm sobre el meu cementeri de referència;

    salutacions cordials a tothom

     

  8. Jordi Carbonell diu:

    Cada vegada que repasi les esqueles no hem sentire tant sol. Per cert, s’ha confirmat, l’Emili es clavadet el cosi de la meva dona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*