De tot cor

A Andreu Martín el vaig descobrir quan tenia 12 o 13 anys, quan se sol descobrir a Martín, amb Tots els detectius es diuen Flanagan i No demanis llobarro fora de temporada. No en recorde molt bé l’argument, però sí recorde que em varen encantar. I vaig reprendre la lectura d’aquest escriptor l’any passat, quan va guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa amb La nit que Wendy va aprendre a volar. Si bé tots els llibres que havia llegit d’ell pertanyien al gènere juvenil, Martín, també ha publicat novel·les per a adults -i tant adults! Fins i tot ha guanyat un premi de la Sonrisa Vertical!-. I aquesta setmana he decidit menjar-me l’última d’ell, també un premi (Alfons el Magnànim de Narrativa), editada per Bromera: De tot cor.
Es tracta d’una novel·la de Fast book, que en diria Anotacions Rizomàtiques;) perquè es llig molt de pressa, és molt àgil. I això no sempre ha de ser sinònim de mala qualitat. Al contrari: De tot cor és un veritable treball de boixet literari, combinant diverses veus i visions per a configurar una única història basada en el món de la premsa rosa. Talment com un calidoscopi.
I he de confessar que la premsa rosa no és el meu fort. No ho dic per cap connotació moral o intel·lectual -existeixen mals i defectes molt pitjors que eixe-: senzillament, m’avorreix. Amb la vida estressada que ja portem en el dia a dia, només ens faltaria anar patint pels mals dels altres, veient com prostitueixen les seues intimitats al millor postor, alimentant de carnassa a les hienes de la comunicació.
Doncs bé, De tot cor precisament es basa en aquest món llefiscós de vísceres, però està explicat amb tanta gràcia que no importa. La novel·la és divertida, està molt ben escrita -em trac el gorro, senyor Martín, es nota que hi té ofici-. I el que més admire no és només la capacitat d’intrigar el lector -cosa que ja es pot comprovar en la seua bibliografia- sinó la capacitat de suportar programes i programes del cor, informació que necessàriament haurà hagut de menjar-se per a configurar la novel·la. Molt recomanable, fins i tot per a insubmissos de l’Hola com jo.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en 2500 caràcters a doble espai. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*