El pèndol de petites oscil·lacions

ELS AMANTS DEL MOLL ( CONTINUACIÓ)

        La gent està massa enfeinada per fixar-se en ell. Pocs s’hi aturen. Encara menys pocs hi deixen escuts. Sembla que no li importi gaire. Els cabells, esparsos pel front, se li mouen al ritme sincopat de la música que arrabassa al violí. M’arriba com una esgarrapada. La barbeta clavada a la fusta caoba. La ma dreta com una llebre esverada cercant el cau. Quasi la puc sentir a les cames.

         Algunes monedes són tocades per el sol del capvespre i brillen. Semblen més valuoses, com d’or, o com miralls. El seu cos anhela la música que toca , s’hi confon. Tot ell tremola. M’agrada pensar que toca per a mi.

        Cada deu minuts la gent, que puja o davalla i transita pel moll, ofega el so del violí i ens separa intermitentment. Aquest comparèixer i descomparèixer del seu rostre m’entreté.

        Deixo de sentir la música. No hi és al seu lloc. L’ha engolit la gentada. El veig a un clariana. Veig com s’acosta,  tallant el flux de vianants. Seu a la balustrada polida. Em dóna l’esquena, mirant riu enllà el traginar de barques.  Beu una cervesa. S’ eixuga els morros amb el jersei, farcit de forats d’arna i espurnes de cigar. Es tomba i em mira. Em fa ganyotes

      S’acosta. S’agenolla al meu costat. Un radi de la roda de la meva cadira,  rovellat, li enganxa la bufanda. L’estira. Hi fa un forat. No s’enfada. L’eixampla amb els dits, me’l posa damunt els llavis, el forat, i em fa una besada suau. Riu. Després em torna a besar, una besada llarga amb gust de cervesa. Se m’asseu a la falda. Em despentina. Puc percebre part del seu pes. M’agrada. M’abraça fort. Em frega l’esquena. Em fa riure. Ric molt. Ric fort.

       La meva rialla vola fins el meu passat. Fins a mi mateixa, dempeus, just abans del meu accident, aturada al semàfor , camí del moll de l’Alfândega, disposta a l’acte repetit mil vegades de creuar el carrer, mesclada amb el caramull de gent que també vol passar, que frisa per anar a la feina , o per pujar a les barques que duen a l’altra riba. El semàfor es posà vermell . No hagués hagut de passar. L’ atzar no va voler respectar l’acord. No vaig arribar al moll. Ni vaig poder agafar la barca  a Caparica

       La meva rialla vola fins la plaça del Comerç. Cruïlla la tanca blanca que l’assetja. La desferma i la dissipa, com si fos de boira. Els arcs es congreguen de nou. S’atura el semàfor, en verd, moments abans de canviar al roig, moments abans de l’accident. Resto immòbil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!