La dèria de les esqueles

Mandrejant per la blogosfera -perquè amb el rendiment personal que tinc aquesta setmana l’únic que bonament puc fer és mandrejar, i el Chiquilicuate d’Eurovisión encara va animant-me al crit de “perrea, perrea!”-, m’he trobat una sorpresa si més no confortant: algú que té la mateixa mania macabra que jo de llegir sistemàticament les esqueles! M’explique: pot sonar macabra i fotut, però en realitat és una curiositat sociològica -o social, no sé com dir-ne-. M’interessa saber qui mor, perquè mor, i a quina edat mor. I les esqueles generalment els dónen molta informació d’aquesta.
Els estius, quan treballe a la tele, el primer que faig és engrapar un cafè d’aquells artificials que preparen les màquines i entaforar el cap entre les pàgines del Levante o Las Provincias. Primer, la portada. Després, la secció de La Safor -a traure idees, a vore qui puc entrevistar, o quin reportatge es pot fer-, i després, la secció de les esqueles.
Al final hi fèiem la mar de broma, amb aquesta mania meua de les esqueles, però al principi els sobtava molt, a la gent de la tele. Probablement em miravent pensant que era un ésser macabre i morbós; però un dia que Òscar va traure el tema, li vaig explicar que era per raons purament sociològiques. M’agrada saber qui mor -per si el conec, vaja-, i sobretot l’edat i les raons. I vaig continuar la meua argumentació explicant que si es publicaren llistes de naixements, les miraria amb el mateix interès; Òscar amablement em va passar la secció de contactes, per si em servia en la meua construcció mental de la societat, ha, ha!
L’estiu passat coincidí que feia 70 anys de la guerra civil, i la mania de mirar les esqueles no només em va servir per saciar la meua curiositat sociològica, sinó també la curiositat històrica. Dels anys 2006 a 2007 -i continuarà fins a 2009, previsiblement-, es publicaren esqueles recordatòries de la guerra civil. En concret en recorde una que em va sobtar tant que la vaig tindre alguns dies penjada a la torre de l’ordinador -hi ha qui penja la foto de la parella, de la neboda o del gosset, i jo hi tinc esqueles, pel que veig. Potser sí que sóc enrevessada i macabra!-. Hi deia alguna cosa així com:

Nom, cognom 1 i cognom 2, asesinado vilmente por el ejército rojo. Rogamos una oración por su alma, por Dios y por España.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Apunts diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La dèria de les esqueles

  1. Jes diu:

    L’important de les esqueles és poder-les llegir, i tardar el màxim possible en sortir-hi.

  2. Inv diu:

    En tot cas assassinat a conseqüència de la guerra provocada pel   ‘Alzamiento Nacional’ i el cop d’Estat capitanejat pel General Francisco Franco contra l’estat lliure i democratic. 

  3. carme diu:

    potser perquè he crescut amb una àvia que amb prou feines sap llegir, però que cada dia fa l’esforç de llegir-se totes les esqueles del diari, no em sembla un costum gens estrany. em sembla poc interessant, però ni estrany ni molt menys macabre.

    des dels 7 anys fins als 22 les esqueles eren el tema habitual a l’hora d’esmorzar. me les llegia en veu alta i me les comentava, o a vegades em demanava que li llegís alguna cosa que no entenia o no veia bé. potser quan sigui gran la lectura en veu alta d’esqueles em semblarà una cosa entrenyable, com potser ho és per a ella. la veritat és que com que li ho he vist fer cada matí des de sempre, no se m’ha acudit mai preguntar-li per què hi té tant d’interès.

    la santa dona aviat farà noranta anys. i en fa deu que cada matí comenta que la gent mor molt jove.

  4. j diu:

    Quan era joveneta em sobtava l’afició dels gran en llegir esqueles. De vegades els pares hi trobaven algun conegut i assistien a l’enterrament o es retrobaven d’altres coneguts, encara vius. Un altre tema era l’edat, una mena d’estadística casolana sobre edats de traspàs. Ara ho entenc més i fins ho faig jo.

    Sobre la guerra, cada cas és un cas individual i crec que el tractament actual que es dóna a la memòria històrica propicia esqueles amb el text que menciones. No tot és blanc ni negre, o es consensua una fòrmula general de reconciliació o no anirem bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*