Comiats

Des de fa poc més de 24 hores tinc el cos en setmana santa. Ahir era la notícia que Vent d Cabylia ens deixava virtualment -o està en un stand by necessari-; i hiu és fer-me a la idea que me’n vaig; ja he enviat la primera remesa d’equipatge cap a La Font, -onze quilos de llibres, es diu prompte!- i demà m’acomiadaré dels meus xiquets de l’escola, els meus primers alumnes. I clar, tants comiats junts en època de revolució hormonal em converteixen en una vall de llàgrimes.
Em queden 3 dies més de Gran Bretanya, ara que m’havia acostumat. No, si encara tenia raó Laura, i quan tornem ens atropellaran a totes. Sense anar és lluny, hui, anant a dinar després de la meua pràctica magistral, quasi atropellen al meu tutor, que encara té el rellotge biològic valencià.
De manera que faré un exercici d’optimisme, i miraré d’una banda el que deixaré, i d’altra el que em trobaré. Deixaré uns veïns alcohòlics i pesats, i una alarma de foc que no para de sonar -em va tornar a sonar el diumenge passat, però no ho vaig escriure al bloc de vergonya que em fa ja la qüestió de l’alarma dels collons-. Deixaré nits fredes i plujoses pels estels lluents de la meua Safor. I para de comptar. D’ací, l’únic que no m’ha agradat són aquestes dues coses.
I a casa em trobaré amb la família, els xiquets, que hauran crescut un pam -els meus nebots- i estaran guapíssims, i també al meu xic, a qui ensomnie per les nits. I després em fa il·lusió tornar a la rutina, la MEUA rutina: el meu desdejuni a base de cafè i fruita, posar-me davant la meua taula de l’escriptori al davant del meu ordinador, parlar pel mòbil sense pensar que m’està costant una pasta, quedar algun dissabte a veure amics… i vore a un parell de xiquets que han vingut al món en l’únic més en què he eixit de casa des de fa set anys. I després de pensar en tantes coses bones, al final, una ja no té tanta pena. Només espere que aquesta fòrmula màgica contra la pena em dure 24 horetes més, prequè sinó, demà em passaré el dia amb “tot de cosetes” entrant-me dins l’ull.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Rodamón. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Comiats

  1. mba4639 diu:

    jo també la setmana que bé torno d’Alemanya a Blanes, al meu poble, al meu mar. Però per desgràcia tornaré cap aquí, passat 10 , sempre curts, dies.

    Com s’enyora la terra, la gent, el paissatge, el sol, la mar, fins i tot el vent és diferent.

    Bon viatge a casa.

  2. Ricard diu:

    Bon viatge de tornada

  3. Benvinguda a casa. Les teues cròniques britàniques han estat molt interessants però les valencianes ens toquen de molt aprop….

    Enric

  4. carme diu:

    marjaaaaaa!!! on t’has ficat? fa dies que no escrius! estàs tornant cap a la safor? que vas a peu?! dona senyals de vida, vinga, va…! 😀

    abraçadota,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*