La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La vida sexual dels meus veins de dalt

Si be els desajustaments en els horaris son espectaculars, una cosa bona que trobe aci es que sempre sembla que hi haja una hora menys. M’explique: es cert que aci hi ha una hora menys que el meu referent universal -que es La Font d’En Carros-, pero es una societat amb uns horaris muntats d’una manera que sempre sembla que el rellotge estiga retrardat. Com quan canviem l’hora en hivern, i de sobte ens trobem que be, potser es fa fosc mes aviat, i estem mes tristos, pero mira, podem estar tristos durant mes estona. Doncs aci passa exactament aixo: pero, aparentment, durant tot l’any. Aquest desajustament es manifesta fent que dine a les 12 del migdia -que ja em resulta normal-, sopant a les 6 -amb el got de Colacao encara a la gola-, i a les 10 semble ja que siguen les 2 del mati. I aixo tots els dies de la setmana, inclosos el divendres i el dissabte.

I heus aci que divendres passat, el primer que passava a la residencia, havia decidit anar a dormir prompte: pels volts de les 9. A les 10 de la nit encara no m’havia adormit, i tot perque al costat hi havia muntat un karaoke, a fora hi havia disturbis amb llencament d’ampolles de vidre i barricades amb contenidors -si havia de jutjar pels sorolls que sentia- i a dalt… a dalt celebraven el ritual de la vida, la ofrena a la deesa Afrodita. No es que em vulga clavar on no em demanen -precisament jo no clave res-, pero les parets de les habitacions son tan fines que senc fins i tot a la meua companya del costat, la Sarah, quan estornuda. Des del divendres passat doncs, gracies al sentit de l’oida, m’he dedicat a estudiar la vida sexual dels veins de dalt.
De fet, al principi em vaig sentir confrontada, certament, per la situacio. I em tapava el cap amb el coixi, intentant dormir, intentant no escoltar tota l’efervescencia del meu voltant. Ara em sembla una cosa mes curiosa; quasi un estudi antropologic -centrat en el vei de dalt, naturalment.
I he de dir que a aquest vei de dalt algu li hauria d’ensenyar quatre cosetes, o quatre normes generals: primer, perque a ELLA no la sent mai; i segona, perque els colps reiterats contra el matalas -que l’haurien de canviar, perque se senten tots els molls-, puc afirmar que el meu vei no m’arriba als seixanta segons. Com un ocellet, tu. No, home, no. Aquestes coses s’han de fer mes lentes, pero que duren mes. Amb aquest panorama no m’estranya no sentir-la a ella. Pobreta.
El divendres que ve em comprare moges -crispetes-, i esperare a que comence la funcio, boligraf i cronometre en ma, pendent, pel be del meu genere, dels crits d’ella. I si em passa pel cap, com a regal de comiat, d’aci a un parell de setmanes els deixare els resultats de l’estudi a la bustia. I es que a falta de referents de l’espai exterior, crec que la de dalt no es conscient del que s’esta perdent.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.