El diari de Martainsa Jones

Començar un bloc no sempre és fàcil:- I de què collons escric? Pot pensar un. I escriu el primer que li passa pel cap, és clar. Després, la segona vegada, és més complicat: bé, i ara, de què més escric? I quan se superen els primers cinc posts, hom ja va adquirint una certa idea. Al cap d’uns quants posts, més, ja s’ha format el que anomene pensament bloc. És a dir, que vas a l’autobús, veus alguna cosa curiosa -o estas a la feina i lliges alguna cosa curiosa al diari, o en un llibre, o el que siga-, i de seguida penses: té, això ho podria penjar al bloc. I un dia descobreixes que se t’amunteguen les idees al cervell (unes idees grans grans, eh? De les que canvien el rumb de la humanitat, vaja), i que els pensament se t’ordenen en la forma i la longitud d’un post.

La idea de "pensament bloc" -que no sóc la primera en experimentar– no és molt diferent de la idea del "pensament xarxa". Abans pensàvem linealment, redactàvem linealment, i des de la instauració de la xarxa a les nostres vides com una eina quotidiana més, ens està canviant aquesta manera de pensar tan lineal, tendim a relacionar més les coses -o almenys aquesta és la tendència general, segons ens han comentat a magisteri-. Doncs bé, el pensament bloc és el pensament que ens apareix de manera quasi sense voler, en el qual -per a mi-, un incident sense gaire significat pren forma de paraula convertint-se pràcticament en una anècdota. Això no fa més important l’incident, és clar. Però almenys el fa més divertit.
Aquest pensament bloc m’anirà molt bé per a l’encàrrec que ens han fet per anar a Londres -i per als dos mesos posteriors de pràctiques-: hem d’escriure un diari. Sí, així, tal com sona. Un diari: escriure el que ens vinga de gust, en base a una observació tan formal com informal. Ens ho explicava hui el coordinador de les pràctiques, i mentre desenvolupava la idea, m’han vingut ganes de riure. Tenint en compte els romanços que escric, no vull ni pensar com serà un diari de pràctiques novel·lat. M’imagine que serà alguna cosa semblant al diari de la Bridget Jones, en valencià i amb un altre sentit de l’humor, menys sofisticat, més terrenal, una cosa semblant a: 8.50. Merda! He d’estar en 10 minuts a l’escola i encara vaig en pijama! Què passa, que en aquest país els despertadors no sonen? O sóc jo que no els sent?? A vore, anem a l’armari… aquests texans i arreglada.
8.53. Ai! no! No puc anar en texans!
8.55. Ni en espardenyes d’esport!
8.59. Isc de casa bevent una tassa de cafè en una mà i escrivint al diari amb l’altra. Si córrec molt arribaré en un minut?
9.03. Puaj! Estic que tire el fetge per la boca! Definitivament, he de reapuntar-me al gimnàs a la mínima que puga. Si almenys anara en esportives i no amb aquest coi de botes amb tacons…
9.13. La professora no m’ha mirat amb bona cara quan he entrat. He intentat explicar-li que les raons de la impuntualitat és una intencionada voluntat d’interculturalitat: al capdavall, arribar tard és part de la cultura fontera. Quan diem que quedem a les sis en realitat vol dir que a les sis comencem a fer-nos l’ànim que ens hem d’arreglar per a eixir de casa.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Rodamón. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El diari de Martainsa Jones

  1. x diu:

    … filla meva, que la literatura no és res d’altre que això mateix que tan bé has descrit?
    L’HIDRO

  2. Aleix diu:

    Hola Marta! Feia temps que no passava per aquí. Comparteixo tant això que dius… Em passa el mateix anant pel món, un article, una situació, un comentari d’algú, tot és digne de blog i em dic, ho anotaré breument per després publicar-ho i es queda al tinter, passa el temps i perd la gràcia, aquella frescor del moment com una flor que es marceix o una fruita que passa de madura. Les idees s’han d’agafar al vol i no deixar-les coure massa.

    Pel que fa a la idea de blog, jo fa un munt de temps que escric i encara no sé ben bé on vull que vagi. De fet, en tinc prou en saber que hi és i que amb més o menys assiduïtat i deixo alguna cosa, a voltes més reflexiva i personal, d’altres de l’observació de la gent o del que passa al món.

  3. VK diu:

    Tens raó,

    a mi em passa malgrat jo mateix. M’explique, quan estic assistint a algun espectacle o llegint tranquil·lament l’edició digital d’algun diari, malgrat mo pretendre-ho m’invaeix una mena de bloquisme, és a dir, passe a percebre-ho tot a partir de l’òptica blog.

    Vaig rellegint els titulars, i de sobre te n’adones que hi ha un de ben petit en un cantonet que està saltant i cridant amb les dues mans la teua atenció. Com si vulgués dir-te: "Ei, que estic ací fés-me cas que et puc servir"

    T’apropes i encara no has llegit l’encapçalament que en la teua ment ja has enllestit fins i tot el Post Scriptum amb que clouràs la teua entrada.

    Que fàcil és ser un bon pescador quan els peixos boten dintre del teu gamber i quan (com al PV) no hi ha dia que la premsa (o els polítics que les creen) no estiga farcida d’un munt de notícies ben sucoses que esperen delitoses a què els pegues un bon mos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*