Atonement – Expiación

Ja fa tres setmanes que intente aconseguir anar a vore El amor en los tiempos del còlera, però els horaris del cinema semblen haver-se conjurat contra les nostres possibilitats d’oci. De manera que hui tampoc no hem aconseguir anar a aquesta pel·lícula. A canvi, n’hem anat a una altra que prometia molt -per la quantitat d’Òscars a què està nominada, pel tràiler i pel propi nom: Expiación. De manera que a les set i mitja de la vesprada he entrat als ABC de Gandia carregada amb tonellades de mocadors de paper i una bona ampolla d’aigua -quan ens preparem per a plorar, sempre pensem en els mocadors, però ningú no pensa en la rehidratació, que és igualment important, sobretot per a algú com jo, que de normal ja necessita més aigua que una sardina-. La conjunció astral i el calendari hormonal eren propicis per a grans afliccions. I amb el ferm propòsit de patir i plorar a rajos m’he instal·lat a la butaca, agafadeta al braç d’Emili.

I mira, no sé si ha estat perquè he entrat amb la panxa buida, perquè des de fa uns dies intente fer-me la dura amb això del viatge, o perquè arribava amb l’adrenalina a cent d’esgargamellar-me al partit de futbol que acabava de vore, cridant Almoines, Almoines com si a tota l’aliniació de l’equip l’haguera parida jo -i això que ni tan sols sóc d’Almoines!-, però la peli no ha arribat ni a provocar-me llàstima. Vaig patir més en qualsevol episodi de "Cristal" en la meua èpova que veient Expiación. No se m’entenga malament; la pel·lícula està bastant ben feta. Comença prometent molt, però es queda amb una mena de promesa, i quan comences a fer-te la idea que ploraràs a rajos i t’entendriràs amb la història d’amor, la cosa s’acaba amb un coitus interruptus que et deixa això, a mitges. Com he dit, la primera part és molt bona. Tanmateix, a mesura que avança la segona part, comences a tindre la sensació que la història d’amor no està suficientment justificada. L’afecte que es tenen els protagonistes sembla forçat. La tercera part és per a tirar-la pel vàter i estirar la cadena. Són dos minuts que et recorden a les redaccions que fèiem a l’escola, aquelles on embolicaves la troca i acabaves amb la màgica frase de:- I llavors em vaig despertar. L’acadèmia pot donar-li els Òscars que vulga, i la Keira Nightly pot ser tan guapeta com vulga, però sincerament, si li dóne un aprovat a la pel·lícula és per la primera part, que està prou bé. A partir de la segona, feu-me cas: eixiu del cinema, i imagineu un final fet a la vostra mida. Qualsevol altre desenvolupament és millor que el de la peli.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en SMS, TDT, WWW. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*