La vida versió Champions League

Ara que em falten dues setmanes per agafar un avió recorde la primera volta que ho vaig fer. Tenia 16 anys acabats de complir, feia el trajecte de Barcelona-Atlanta, i el bitllet de tornada no estava previst fins al cap de deu mesos. Efectivament, vaig passar els meus "sweet sixteen" a un poble menudíssim de Carolina del Sud, de nom Six Mile (que venia a ser com La Font d’En Carròs dels Estats Units). I les memòries que en guarde em serveixen -entre altres coses- per a comprendre millor pel•lícules com la que em vaig menjar despús-anit, En el valle de Elah, de la qual ja en parlaré demà.

Els primers records que en tinc estan relacionats amb l’oratge, la calor, la humitat pesada i penetrant.Els records més interessants, però, estan relacionats amb l’Institut (el Liberty High School, on ja em coneixien perquè la meua germana hi havia anat huit anys abans). Malgrat que ja estava advertida d’algunes coses -com els balls de primavera, o la mala alimentació-, no vaig poder evitar algunes sorpreses. La primera, per a una jove amb inquietuds polítiques com jo, va ser la de trobar una bandera americana a cadascuna de les classes, i el fet que fóra tan absolutament normal. Ningú no protestava, per tindre una bandera insistentment col·locada al costat de la pissarra. Però l’acte més tendre de nacionalisme, es repetia tots els matins, entre la primera i la segona hora de classe (hora i mitja, de fet): la pregària d’aliança a la bandera. En tinc els versos tan ben tatuats al cervell -amb accent americà i tot- que el dia que tinga Alzheimer els meus néts se sorprendran de veure’m combinar la "pledge of alliance" amb cançons com l’Arare Xau (Arare Xau, com ja sabeu, és el meu nom, dum, dum, dum, dum, dum…). Ara bé, l’anècdota més espectacular es va produir el segon dia d’arribar a l’institut, quan em vaig trobar diversos alumnes disfressats de camuflatge -que en un institut feien de tot menys camuflar-se, clar-. Vaig anar corrent a la Julie, la professora d’espanyol -que era qui em va tindre a casa seua durant tot l’any-, a dir-li que uns militars passejaven pels passadissos. Va riure a cor què vols. Era el vestit que havien de portar per a la classe de ROTC -anomenat per les seues sigles, "aroutisí"-. Com qui porta el xandall a la classe de gimnàs, vaja. Era una assignatura optativa, però, ente nosaltres, estava dissenyada per a la carn d’exèrcit, que eren els fills de famílies pobres, molt nombrosos en aquella zona deprimida com el sud. Finalment, la meua relació amb el patriotisme i el militarisme americans estaven a la pròpia casa. Hi tenia dues "germanes" -una d’elles una bruixa que es va dedicar a fer-me la vida impossible, de la meua edat, i que supose que ara és una bellíssima persona-; i un germà, a qui vaig veure tres o quatre voltes, perquè era Marine. Els Marines no són com la resta de l’exèrcit. Són l’èlit. Una història que es conten entre ells és que "Déu va fer el món en cinc dies, el sisè va crear els Marines, i d’aquesta manera el setè va poder descansar tranquil". El germà va estar en combat crec que pel Golf, però va tornar, quan es va cansar, es va traure les oposicions de profe de literatura anglesa, i fins al dia de hui tinc entés que és un bon home i un bon professor.
De la mateixa manera que ací relacionem el nacionalisme espanyol amb el feixisme -o almenys en les nostres contrades, vaja-, allà el fet de ser americà va lligat amb el patriotisme, i és vist d’una tan natural que encara se’m fa difícil comprendre-ho. Se li feia estrany fins i tot a la meua millor amiga d’allà, la Laure Zacharie, una xica francesa, austera, afable i generosa. I amb tot aquest bagatge supose que es fa més fàcil entendre la tragèdia d’En el valle de Elah.