Punt de llibre
Comence a tindre la sensació que aquest bloc s’assembla més a un punt de llibre del que hauria pensat mai. Demà torne a passar pàgina, per enèssima volta en la meua existència, i torna a acabar-se un altre capítol vital. Abandone defintivament València, amb l’Ibiza carregat com un caragolet, per a retornar al meu quilòmetre zero: La Font d’En Carròs -oh, com m’agrada el nom del meu poble. M’encanta mastegar-lo, encara que siga per escrit-. Sé que porte un parell de dies nostàlgica, i això no és gens propi de mi. Quan tanque la porta del pis se’m passarà. Mentrestant, em cuegen els records com peixets moribunds en la memòria. I és que tota la vida havia tingut la sensació que algun dia viuria a València.
És curiós; moltes voltes he trobat estudiants valencians que hagueren donat el que fóra per anar a estudiar a Barcelona -i molts d’ells ho han fet-, i jo, que estudiava a Barcelona, hauria baixat de bon grat als 18 anys per a quedar-m’hi.
No han estat quatre anys, han estat quatre mesos, però em conforme. La veritat és que aquesta última setmana la vida estudiantil a València s’assembla bastant a l’adjectiu miserable; el sistema nerviós se’m manté a base de cafenia, anit vaig sopar dos paquets de monges -sí, sí, de dacsa al microones-, i demà per a dinar tinc una mescla de llenties, fideus i mig litre de caldo artificial que ja vorem com me les enginye per a combinar. Però l’experiència ha estat divertida, i m’he llevat del damunt, sincerament, una de les coses que tenia pendents per a fer en la meua vida: viure a València.
Ara només me’n queden dos per a abans d’arribar als quaranta:
– Muntar a cavall
– i furtar-li el casc a un policia
Lo de muntar a cavall era broma :-))))
Hola Marta,
Ah, València…
Si et serveix de consol, a mi ara València m’agrada molt més que abans. Ara ja no hi visc i m’agrada molt viure a la Font: sóc feliç a la Safor per moltes raons que tu coneixes. Però quan vaig a València, experimente una estranya sensació, d’emoció i familiaritat alhora, que abans no havia sentit. Abans sentia València d’una altra manera, com qui conviu amb un amor impossible i hi discuteix i s’hi baralla. Ara, però, li ho perdone tot. Arribe a València, a l’Estació del Nord, recórrec els seus carrers sinuosos i hi reconec vivències, un temps antic que ja em tornarà mai més…. És lògic el teu sentiment d’orfandat, després d’haver viscut quatre mesos a València: n’hi ha prou com per enamorar-se’n…
PD No li digues a ta mare que menges roses (a València, de les monges, en diem roses) i altres plats suculents… O t’enviarà a Barcelona.
Dona, l’enyorança toponímica té solució, fins i tot és possible que muntes a cavall i que acabes aconseguint el casc de policia, però o cuides de ben a prop el teu desgavell alimentari o no sé si arribes a assaborir eixos mundanals plaers.
Encara que per un republicà no partidari de la noblea sempre serà la Font dels cabuts.