Oi?

Aquesta Diada el diari Ara va publicar un suplement enorme dedicat a Els millors poetes catalans del segle XX, per presentar la iniciativa, feliç i agosarada, que defensaran aquest curs: després de l’èxit de la seva selecció de la Fundació Bernat Metge, una àmplia col·lecció de clàssics contemporanis de la nostra poesia.   […]

Un dia del mes d’agost em va trucar Sílvia Marimon i em va demanar si volia apadrinar el poeta Joan Teixidor, de qui el mes de maig publicaran El Príncep. No tinc motius per dir que no, òbviament, i així ho ha recollit la periodista en el suplement: 

Oriol Izquierdo apadrina Joan Teixidor

L’editor, poeta i director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, va descobrir la poesia de Joan Teixidor (1913-1992) quan l’editorial Columna va editar els poemes El príncep i Fluvià. “Em van impressionar molt, sobretot pel to elegíac amb què parla de l’experiència de viure i del temps que fuig”, explica. A El príncep, el poemari que també va despertar l’admiració d’Espriu, el poeta olotí s’encara al buit que provoca la mort d’un fill: “Quan el vaig llegir no sabia que em passaria el mateix”, explica Izquierdo. El poeta i editor va anar descobrint Teixidor i el va fascinar la seva mirada: “Greu i primària, d’una gran senzillesa però molt profunda i gens pretensiosa”, descriu. Teixidor va defensar un llenguatge auster, despullat, gairebé elemental. Ell argumentava que no era per motius estètics sinó morals. Anys més tard, El príncep reapareixeria a la vida d’Izquierdo. “Des de la mort de la meva filla, m’acompanya”, assegura. “Les paraules d’un poeta t’ajuden a entendre les teves circumstàncies personals; si a més comparteixes una mateixa experiència, això és multiplica per mil”, confessa l’editor i poeta. Els versos d’Història, del poemari d’El Príncep: “Era un àngel que feia el seu camí/ i sojornava uns anys a casa nostra./ Ens partirem el pa; tot era alegre./ Ara torna a ser fora”, van acompanyar el recordatori de la mort de la Clara, la filla d’Izquierdo.