Les rondalles valencianes

En tres dies m’he menjat els huit volums de les rondalles d’Enric Valor, de Tàndem; l’un darrere de l’altre, com si fóra el gegant del Romaní, refugiat en el poble de Castalla o en la Serra de Mariola, que, pel que he llegit, està pleneta pleneta de donets, gegants, dimonis, bruixes, germans (de tres en tres) i castells (grossos i encantats).
Què voleu que vos diga, si en el meu excés d’imaginació ja veia fantasmes i creia en malediccions terrenals, després d’aquesta sobredosi rondallística, quan vinguen els reis a portar els regals, potser encara m’agenollaré a besar-los les mans a ses magestats i a dir-los allò de:

Senyor rei, senyor, rei,
La palla i les garrofes al seu rossí,
i la casca i lo demés pa mi.

Quan anem fent-nos més majors substituïm els contes de la uela pels contes de Pau i Laia, o de Teo; més endavant són substituïts per la col·lecció de Els cinc, Las mellizas en Santa Clara o la col·lecció de Harry Potter. I un dia, sense saber com, agafem per banda Un negre amb un saxo o El carrer de les Camèlies, ens el llegim, i hem passat a ser adultets en miniatura, que en quatre dies han passat de veure l’Arare i els dibuixos animats de després del Telenotícies a prendre cafè i fullejar el diari.
El repàs a les Rondalles d’Enric Valor m’ha servit aquests dies per a recordar tots aquells contes que m’havien contat de menuda, que havia enterrat en el fons de la memòria, i que ara, per art de màgia -com solen ser aquestes coses-, he rescatat. La riquesa dels contes valencians és extraordinària, com s’explica a l’Antologia de Rondalles Populars Valencianes (editada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, que m’ha regalat Emili), i fan ganes de posar-se al costat de la llar de foc, amb la manteta tapant els peus, i començar a explicar rondalles als néts.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en 2500 caràcters a doble espai. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Les rondalles valencianes

  1. Emili diu:

    no tanta pressa, tu. Mentrestant ves repassant-te-les, que si no quan les contaràs t’hauràs d’inventar la meitat de la història, com et passa amb els acudits… 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*