Deutes
He començat a fer números. Vull dir que l’informe aquest d’avui de la CEACCU, o sigui una dita Confederació Espanyola de Mestresses de Casa, Consumidors i Usuaris, em té tot trasbalsat. […]
Diu que es veu que cada fill et costa pel cap baix prop de 100.000 eurons, això si només el mantens fins als divuit anys, i pel cap alt no vulguis ni saber-ho. He seguit la informació per les teles, amb els seus gràfics i tal, i als diaris, i pertot em crida l’atenció l’aire gairebé acusador dels portaveus de la cosa. "No queremos aterrorizar a las parejas en edad de procrear, sino llamar la atención de las administraciones públicas sobre lo escasa que es la ayuda económica a las familias", diuen.
I aleshores em pregunto fins on deuen arribar, i fins on haurien d’arribar, les responsabilitats de les administracions. És clar que no poques vegades he trobat a faltar ajudes econòmiques, o sigui que la cosa ha anat ben escanyada i la maroma relliscava cosa de no dir. I és clar que m’hi apuntaria, a estalviar alguns eurons, si l’administració me’ls oferia. Però segur que aquest plantejament subsidiari, vull dir tan descaradament reivindicatiu del subsidi, és l’encertat?
Per aquest camí no sé si, un cop fets els números, i un cop constatada la irreductible desatenció de les administracions, no acabarem per considerar que un fill és un fons d’inversió. I que sempre estarà amb deute amb els pares fins que no els retorni fins a l’últim ral que hi han invertit, degudament acrescut amb els corresponents interessos.
Però que no pateixin, que ja mirarem d’aplicar-hi una rendabilitat raonable. No sigui que el pa que, ja ho deien, porten sota el braç es ressequi i no ens en quedin ni les molles.