Teachers! Leave the kids alone!!
S’albiren inicis de revolució a la granja on estic ficada: tots els animalets, animalons, bestietes i bestiasses de l’escola, o millor dit, de la classe, descobrim setmana darrere setmana unes tècniques educatives discutibles en segons quins casos. I hui, a l’hora de plàstica -eh, no vull rissetes, que vos veig!- hem posat en un compromís a la professora, comentant precisament aquestes pràctiques que fa un dels professionals del seu gremi (del gremi dels profes, vaja).
No sé ben bé què passarà demà, que és per a quan està prevista la revolució del tipus Pink Floyd -estem més cremats que unes castanyes-. L’any passat recorde que passava una cosa del mateix estil amb un altre professor: unes tècniques pedagògiques incomprensibles que em van fer traure un notable guanyat a base de llàgrmies -literalment- en una assignatura on, en altres circumstàncies, hauria pogut traure un excel·lent sense més dificultats. Una de les classes on ensenyava se li va revoltar -que no la meua, però no per falta de ganes, sinó probablement per falta d’una líder amb geni de matriarca mediterrània. I és que això és el que passa quan la gent, la humanitat, s’entesta a fer les coses més difícils del que són: que la gent se’t rebota.
Sóc conscient que no totes les assignatures poden tindre la mateixa filosofia, i que hem de treballar en totes bastant -si ens aturem a fer memòria, sempre ens enrecordem dels millors professors, d’aquells que eren exigents (i dels que estaven més bons si eren professors de l’adolescència, val ho reconec). Però exigent no és sinònim d’abusiu. L’exigència és un art més subtil, efectiu i útil.