La diligència
El diumenge per la vesprada assistisc a una tradició, a un ritual de comiats i viatges. Partim com en una diligència, des de Gandia. Cadascú amb una maleta en una mà, i una bossa enorme en l’altra, ens disposem al viatge cap a la Capital. En poques hores el trasllat d’estudiants és considerable, i l’embús de persones i objectes supera la meua paciència: i acabe baixant les escales cap al tren, amb la maleta en una mà i la bossa de taronges a l’altra, cridant:- Sóc la princesa guerrera! Això és la guerra!
Una volta asseguts i calmats, l’espectacle sol ser trist i depriment: som una diligència avançant cap al Far West, i anem carregats de queviures com si València fóra una ciutat post-nuclear que haguérem d’anar a repoblar. Només ens faltaria una gàbia plena de gallines ponedores!
Una volta al nostre destí, aborregats, aconeguim eixir cap a l’exterior de la joia modernista valenciana per excel·lència -oh, com m’agrada, l’estació del nord!- i ens dispersem com una manifestació il·legal cap a tots els autobusos, cap a totes les direccions. Com un regueró de formigues que el divendres per la vesprada tornarà a trobar-se al tren, a la diligència que ens retornarà cap al nostre Far South particular.