La vida versió Champions League

Anit una companya del pis i jo agafarem el montante i anàrem al centre, com si fórem estudiants de veritat; amb la diferència que no anàvem a bufar-nos, clar, sinó al cine -als cines Lys, que estan molt bé. Mira, una de les poques coses bones que li trobe a això de viure tan lluny de casa-. La pel·lícula que decidirem menjar-nos: 13 rosas.

Recorde que en l’assignatura d’història, en algun curs de l’institut, ja ens en parlaren, de las 13 rosas: és a dir, que anàvem a veure la pel·lícula com qui va a veure Titànic, conscients que al final tot se’n va a fer punyetes.

La diferència és que aquesta pel·lícula no explica històries intrincades i extraordinàries -com el Di Caprio, que anava de camí a ser un Picasso de l’època segons aquella peli, ni més ni menys-. Són vides d’unes xiques -en algun cas, xiquetes-, perfectament creïbles, i quasi totes també magníficament interpretables -menys l’escena del principi, que no sé perquè, però em vaig imaginar a les dues actrius que donaven el discurs fent exactament el mateix, amb paraules diferents, a la facultat d’audiovisuals de qualsevol ciutat, a l’any 2007, per demanar que posaren una màquina de fer monges a la porta de la sala de projeccions. Què voleu que vos diga, el primer discurs no me’l vaig creure-. La interpretació, però, en general millora a partir de la següent escena.

Pilar de Ayala està magnífica, per a mi és una de les millors actrius peninsulars i europees en l’actualitat. La veritat és que la història està ben filada, i tret d’uns moments al final, no s’encarnissen amb el sentimentalisme ni amb la sangria que representaven les tortures. De manera que tranquils, jo només em vaig tapar els ulls un parell de voltes, però perquè sóc molt bleda. En realitat, no fa falta ni això.

No cal ni dir que vaig estar una mitja hora plorant com una magdalena, perquè saps que acabarà passant, que t’acabarà fent plorar a bots i barrals. En eixir, la meua companya, que és republicana, apòstata i ferma com la mare que la va parir, només tenia que ganes de pegar-li algú, de ràbia que tenia. Menys mal que no ens vam trobar a cap grupuscle nazi, perquè la veia capaç de fer-se amb ells.

Jo pel contrari, en eixir del cinema només tenia que ganes de continuar plorant. Encara em fa mal el llagrimal, tu.

El més fotut de la peli: que saps que és veritat, i que està basada en documents i cartes reals, de veritat. I la primera escena, que mira, no me la creac.

El millor: que està molt ben feta. No és perfecta, però és completament recomanable.

Notable alt