Retrat d’un abisme

Entra a la classe fent olor a Baron Dandi, amb un quilo de gomina als cabells i el xandall posat, disposat a fer-se la víctima envers qualsevol sol·licitud d’esforç, i dissimulant un complexe d’inferioritat empenyent el pit cap enfora; amb aquesta acció, el pit-gros en particular aconsegueix dissimular una silueta abombada que s’ha anat perfilant més avall, amb la corba de la felicitat -o de la infelicitat, en aquest cas-.

No es tracta d’un macarra. És un macarró; no puc evitar tindre un cert toc de simpatia cap aquest individu: no fa res, ni en té cap intenció, es congratula de les il·legalitats que és capaç de cometre, i quan s’assabenta que sóc tècnicament catalana l’ix de l’ànima l’expressió mecagüentó. Però ni així em retira la paraula.

Formem una parella del banc-de-l’última-fila singular, oposada en el sentit més estricte del terme. Ell fa olor a Baron Dandi; jo, a mora i musk. Ell parla castellà tancat, i jo un valencià obert. Totes les ganes de treballar que jo tinc, ell les desdenya interiorment i exteriorment. I la meua inutilitat en les arts plàstiques es proporcional al seu virtuosisme tant en el dibuix com en el càlcul de proporcions i espais. La bombolla d’aïllament que em faig respecte a la classe s’esquerda amb la seua simpatia espontània i innocent. Tanmateix, els dos compartim el banc de l’última fila: jo, per una certa tendència misantròpica inicial i perquè sempre he gaudit d’una bona vista. Ell, per poder dedicar-se, en plena classe, a altres activitats més lúdiques.

Estic segura que en el fons no som tan diferents; però la débil línia que ens separa a ell i a mi, és la ratlla que marca l’esforç. No naixem amb les mateixes oportunitats, ni amb les mateixes capacitats; però en un mateix país, aquesta diferència no sol ser tan definitiva com per a que, si hom vol, si hom està decidit, poder creuar la ratlla i travessar l’abisme.

He decidit penjar aquest post ara, ara que encara sóc estudiant, que no he xafat la vida real de les escoles, perque una facultat -sobretot de magisteri-, està protegida per una bombolla de llibres. Algun dia, quan porte molts anys en el món de l’ensenyament, rellegiré el post, l’imprimiré, i l’estriparé davant de mi mateixa reflectida en un espill; en faré una fotografia i la penjaré en forma de post, per a menjar-me les pròpies paraules amb creïlletes. Vos sembla?

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Maruja 2.0. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*