La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Friends

Cada dia, per la vesprada, el meu recorregut televisiu és invariable: primer mire l’inici del meu programa, perquè encara estic dinant i els meus pares m’obliguen a vore’m. Després puge a la meua habitació i abans de les tres em menge els Simpson -que algun dia mereixeran un Post per ells mateixos-, i després pose Friends.

He de confessar que me’n sé els diàlegs de memòria: en versió original i en castellà! Sé les expressions, l’entonació que faran… tots els personatges! Al principi creia que era l’única “friki” de Friends del planeta -o almenys del meu planeta- però l’any passat en arribar a magisteri vaig comprovar amb sorpresa que gent 10 anys més jove que jo també coneixia els diàlegs de memòria -fins i tot aquell on Joey pretén parlar francés “Oh, me la pú”!

Això em resulta especialment sorprenent, perquè si quan la sèrie va començar jo tenia 15 anys, això vol dir que els meus companys de magisteri en tenien 5! Dóne gràcies al moment històric d’haver viscut en directe l’avanç de la sèrie…

Hi ha hagut altres sèries famoses i molt ben fetes, com Cheers, o Seindfield, o Boig per tu. Però Friends té alguna cosa màgica: éscom una progressió en els seus capítols, és una sèrie redona, on tots els personatges tenen defectes, tenen unes característiques definides, i l’argument de la sèrie, les relacions dels personatges, combinaven perfectament amb els arguments de cada xicotet capítol.

Una altra cosa que em fa molta gràcia de Friends és com de vegades reflecteixen coses de la vida diària, quotidiana, confusions,… elements que no són necessaris, però que li acaben donant un cert toc de realitat.

Hi ha infinits elements graciosos i encertats:Phoebe, la germana bessona d’Úrsula -la cambrera boja de Boig per tu-, les visites d’actors convidats, com Brad Pitt -brillant- o Isabella Rosellini…

L’únic element estany de la sèrie és que no sé com poden dormir, amb tant de cafè com beuen… I tant de temps al Central Perk? A voltes sembla com si no treballaren… jo que he de rebuscar cinc minuts per anar afer-me un cafè de tant en tant amb els amics. Bé, que si no haguera estat aixina, tampoc no hi haguera hagut sèrie.

Sí, d’acord, sé que la sèrie s’ha acabat. Però malgrat que ja l’han passat quaranta voltes per la tele, continua sent un clàssic. Quasi tan clàssic com els Simpson…


  1. Jo també hi estic inevitablement enganxada!!!
    Aquí a la Xina hem pogut comprar totes les 10 temporades per no res!!!
    I ens les anem tornant a passar (de tant en tant per no agafar un empatx!)

    Ahir vam veure el capítol de "almost" de la segona temporada quan tots recorden quan quasi han estat a punt d’enrotllar-se amb algú altre del grup.

    Boníssim!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.