Filosofia de cafè (I)
Sembla que amb l’edat he arribat a tindre una certa paciència amb la gent miserable que ens envolta -amb la gent adorable no en cal, de paciència, que per això ja són adorables-. Generalment consisteix en escoltar i somriure, pensant en altres coses, esforçant-se una mateixa per mantindre una certa compostura social. Però algunes vegades, si escoltes durant el temps suficient, acabes aprenent alguna cosa, acabes descobrint que eixos éssers, al capdavall, no són tan humanament miserables, i que tenen el seu xicotet cor enclastat entre costella i costella.
També és possible que aquest tipus de persona siga el que després faça el mateix que jo, i que, una volta etiquetada una persona sota el títol de miserable, deixen d’escoltar, facen que sí amb el cap, i s’esforcen -o de vegades ni això- en mantindre la compostura. Potser el que separa un miserable d’un de no tan miserable és aquesta capacitat aprendre coses noves; perquè en el fons, tots tenim les nostres xicotetes misèries.
I demà deixaré de banda la filosofia del cafè i faré una xicoteta reflexió sobre una de les sèries de la televisió més ben parides de la història: Friends.